Una de les coses que ens travessa a molta gent, potser herència de l’educació catòlica, o potser també amb raons subjectives individuals, és un agut sentit de culpa, fins i tot de vegades exagerat o immotivat. Hi ha gent que quan alguna cosa va malament a la seua vida o al seu treball el primer que pensa és que la culpa és seua. De vegades ha de racionalitzar per fer una avaluació mesurada de la situació, però el corcó de la culpa va fent la seua tasca implacable. Hi ha un conte que vaig llegir fa uns anys i que parla d’això. Està en castellà, encara que porta un títol una mica sorprenent el sentit del qual només s’entén després de llegir-lo: «Creamy milk and crunchy chocolate». És de Sara Mesa i està al seu recull de contes Mala letra. Vos el recomane.
Per això una persona (o un personatge) com Carlos Mazón em resulta fascinant. Sembla a hores d’ara clar que més de dos-centes persones van morir entre altres coses perquè ell volia per damunt de tot que el pont de Tots Sants portara molts beneficis per als seus amics hostalers i perquè ell tenia una cita o bé «romàntica», o bé per endollar algú de la seua confiança a la direcció d’À Punt, o bé per les dues coses alhora. I, lluny d’assumir les seues responsabilitats, sembla que l’únic objectiu que ha tingut des d’aleshores ha sigut espolsar-se-les, balbucejar excuses contradictòries i traçar estratègies per no perdre la poltrona que tantes hores de conxorxes de corredor li haurà costat. Hi ha gent que es tira al damunt la culpa de qualsevol cosa i ell, amb un olimpisme digne de millor causa, aconsegueix tirar endavant amb més de dos-cents morts per la seua negligència criminal, per la seua manca de coneixement del territori, perquè el seu objectiu polític principal és que el País Valencià siga turístic o no siga (sembla que literalment) i perquè un dinar amb una dona ben plantada va per davant de tot, i millor que siga sense cobertura, i si no, s’apaga el mòbil que mira que estan pesats per quatre gotes que han caigut.
Com es pot mentir amb tanta barra i per motius tan espuris sobre els cossos encara sense soterrar de més de dos-cents valencians i valencianes? Hi ha en el seu cas contradicció entre la persona i el personatge? És a dir, quan es faça de nit, i es gite, i apague la llum, i el semblant es relaxe, i estiga a soles amb ell mateix (o amb Déu, que dirien els creients), podrà dormir? O se li apareixeran les imatges de la gent arrossegada en els seus cotxes quan tractaven d’arribar a sa casa després d’una jornada laboral normal perquè ell havia volgut per acció o per omissió que fora una jornada laboral normal? Imaginarà com hem fet molts estos dies la sensació que el teu cotxe s’òmpliga d’aigua, que comence a surar, o que la barrancada li passe per sobre, la sensació d’estar a una planta baixa, d’un supermercat, per exemple, i entendre que l’aigua arribarà fins al sostre? O d’estar pujat a un arbre, a un fanal, envoltat d’aigua per tots els costats, que empeny amb força objectes que et poden tombar en qualsevol moment i permetre que el corrent se t’enduga a tu també? O simplement apagarà la llum, es repetirà la darrera excusa, i s’adormirà plàcidament a continuació? Només li llevarà la son la possibilitat que els seus caps de Madrid el forcen a dimitir (el PSPV de Diana Morant ja ha deixat clar que ells no) o, fins i tot, la perspectiva terrible de no tornar a dinar en un ambient íntim amb Maribel Vilaplana per a oferir-li coses?
Crec que ja sabíem que Carlos Mazón (i altres persones del seu equip; estic personalitzant en ell però podríem parlar una estoneta també de Salomé Pradas o Nuria Montes) era d’eixes persones que creuen que els llocs de poder són només per gaudir de privilegis; no per assolir responsabilitats, per cuidar la gent, sinó per rebre honor i homenatge. Però malgrat això, he de reconéixer que m’ha sorprés. Amb tota la seua insignificança intel·lectual, amb eixe aire de bon xiquet que passava per ahí i que el que li agrada de veres és fer tictocs i recomanar on beure orxata o menjar l’entrepà eixe que es diu grill o ensenyar tot pagat la seua motxilla de runner, Carlos Mazón s’ha engrandit molt estos dies. La seua misèria moral, la seua absència absoluta d’ètica, el seu narcisisme gairebé malaltís, la seua ambició personal per damunt de tot, el seu culte al poder més enllà de la responsabilitat personal, són certament de dimensions gegantines. Com a personatge shakespearià no acabaria de donar la talla, és cert, massa maldestre, massa primari, però cal reconéixer que fa el que pot, i això té el seu mèrit. El que no sé és com pensa que pot seguir enganyant la gent, que eixa exhibició olímpica de poca vergonya pot seduir persones que ho han perdut tot, que encara tenen fang en els seus pobles i les seues cases, que ploren els seus familiars i amics morts i desapareguts. És certament impressionant.
També crec que queda molt clar que per la nostra dignitat com a poble i la de la mateixa institució, no ens podem permetre que Carlos Mazón continue sent president de la Generalitat. Si ell no ho entén, si li té igual la manifestació de dissabte, esperem que els partits polítics valencians estiguen a l’altura. I, també, que la justícia faça el seu treball.
