El 7 de juliol de 1955 feia el seu traspàs a València, en Carles Salvador i Gimeno, nascut a la ciutat 62 anys i escaig abans, després d’haver exercit de mestre en diversos pobles del País com a Almàssera, Aielo de Malferit, la Pobla de Benifassà, Benassal (on obté per primera vegada una plaça en propietat, perllongant la estada díhuit anys) i Benimaclet, municipi independent fins a 1878, pedania de València fins al 1972, hui dia districte del Cap i casal. Ens ho va recordava dijous proppassat, com acostuma en aquest casos, Diari La Veu del País Valencià, en format de biografia breu. La podeu llegir ací si voleu.
De Carles Salvador, cal comentar diversos trets de la seua manera de pensar i fer, al meu entendre, d’una banda, valencianista militant, amatent i divulgador de la nostra llengua, i d’altra, mestre de poble per vocació, conreador de la prosa, de la poesia. Columnista i col·laborador periodístic de diversos diaris, gramàtic, mestre de mestres, preparant del bracet de Lo Rat Penat cursos d’ensenyament del valencià en una època difícil, com sempre en aquests menesters.
Fet aquest preàmbul, donada una ullada de repàs a la seua poesia, poc estesa s’ha de dir, crec, estrac alguns poemes on deixa palesa la seua senzillesa i quotidianitat, així com el seu patriotisme militant. Tot sense cap detriment d’una obra extensa, la qual tothom entès i estudiós d’ella ha considerat ben culta i polièdrica. Atesos a la tria i els condicionants, heus ací aquests poemes:
D’una senzillesa aclaparadora ALBERCOC: Entre fulles verdes, llueixes, albercoc, entre les branques fosques, el groc. Cascavell de llum sota el cel tot blau, escampes perfum i sabor suau… De nit, a la llum de la lluna eterna ets, groc albercoc, una lluerna.
Popular, quotidià, evocador el poema EL FORN VELL: Ai, forn escombrat i omplíssim, ros de paneres de canya! Has cuit el pa que ha menjat durant segles cada casa, i ara tens encara encesa enmig del teu cor la flama que allumena, cou i estova el pa que mata la gana… (Les dones canten i fenyen i el llevat puja la pasta…).
D’un valencianisme patriòtic per damunt de tot, compost en la postguerra, al mig d’una repressió franquista angoixant, MITING: Valencià: No oblides mai que ets vençut, d’un poble veí conegut que t’estenalla.
D’un patriotisme palesat, esperançador, el seu treball MIG DIA CLAR: Odia i calla! Tu, sempre ferm! Dia vindrà que et lliurarà el bon desig, ta voluntat de llibertat. No s’és perdut, puig que vol Déu, el parlat teu. Per ell podrà tornar a viure ben gran i lliure nostre terreny, nostra València.
Dedica el poema A CARLES SALVADOR, Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, el qual trac de Pobles del Mural, Antologia del Mural del País Valencià de Vicent Andrés Estelles. Selecció de poemes, estructura i edició a cura d’Honorat Ros i Pardo. Editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Dic el teu nom de flames i síl·labes, dic el teu nom de poble sofert, de poble digne, resurrecta, Carles Salvador. Volen les cendres com ales diürnes. Volen banderes de metalls. Vola el teu nom de farina fundadora, Carles Salvador. La combativa estrella precursora, la saviesa remota de les nostres gents. Valls, rierols, pujols, rius, matinades, Carles Salvador. Diré el teu nom de blat i de bandera. Diré els teus mots de confiança, Carles Salvador. Et vaig conèixer quan amagaves la por. Eren anys d’estellada victòria i tu veies passar pels llocs de les barricades les passeres indignes dels qui manaven. Jo et mirava els ulls, Carles Salvador.
Havien estat esborrats els senyals, l’Institut, la pancarta eixamplada al balcó, les gramàtiques, els versos de fecunda fonètica, les barricades, les valeroses trinxeres, els bombardeigs. Eren hores de cilici i sang, Carles Salvador. Molts companys foren afusellats i molts moriren, entre els ferros de la presó. Però ens calia creure, ens calia seguir escrivint les consignes, el testament d’un poble que es resistia a morir, a la infàmia. Eren les obscures hores valeroses, Carles Salvador. Mai no vares deixar el capçal del teu poble malalts. Assegut a un racó, tu pensaves el teu poble, que tornaria a ésser un poble de falç o no seria. Et debatires, et resistires a creure que o seria, Carles Salvador.
Oh l’amarga nit, l’extensa nit que ens cobria. Però el teu poble mantenia el gresol encès. Però les mares parien fills que aprenien de les teues pàgines la música de l’idioma. Però els pares treballaven entre el foc de la clandestinitat, Carles Salvador. Poble de pans i de relles, de balmes i dances de seda! Poble coneixedor del que d’ell esperaven els segles! Poble! Jo t’invite a venerar les cendres de Carles Salvador. Jo t’invite a ballar i canar i prendre amb els punys la senyera. Hem de retre el degut homenatge a Carles Salvador.
Amigues i amics, tant Estellés com Carles Salvador, es convindrà que són ben actuals, només amb aquesta xicoteta mostra. Els dos en ella, ens conviden a no defallir, ens esperonen a seguir lluitant per allò que creiem i sentim; tot i que encara s’encaboten alguns, entre ells els de Franco i alguns de Burjassot i altres llocs, als quals del PSOE-PV, els han caigut les lletres «SO-PV» i que manen des de la casa del poble, a tenir en mantetes, deixant inerme fins a morir la Fundació Estellés, i a qualsevol racó de la institució, deixar arraconats papers i treballs ben útils, en la nostra llengua, estimada per tots aquells que la creuen, la usen i volen estudiar-la.
