Si des d’un temps vos parle des d’estes línies és perquè l’estat italià li va pagar a mon pare i altres funcionaris de conselleries d’agricultura un viatge per Europa a principis dels 70 per a conéixer diferents sistemes productius agraris. Un d’ells va ser la citricultura valenciana. L’elecció de València no va ser banal, en eixe moment la citricultura italiana i siciliana estaven en crisis i la citricultura valenciana estava creixent. Els menors costos i les varietats usades ací feien molt competitiva a la citricultura valenciana, que ja exportava a Europa, perjudicant la italiana i siciliana. Seixanta anys després veiem com la citricultura valenciana és la que està en crisis i qui li fa la competència és la citricultura del nord d’Àfrica i de l’hemisferi sud del planeta sota la tutela de tractats comercials bilaterals com el de la Unió Europea i Sud-àfrica.
El món ha canviat i el capitalisme s’ha fet més fort. A principis dels 2000 tota una generació abraçava el moviment antiglobalització; els joves morien en les manifestacions contra la globalització que imposava el capitalisme amb la proliferació de tractats de lliure-comerç que permetien la retirada d’aranzels en transaccions comercials entre països i unions de països. Començava a aplicar-se una legislació supranacional en mans dels mercats en què ni els estats, ni els consumidors, ni els productors tenien res a dir. Vint-i-cinc anys després d’això, bona part de qui estava en eixos moviments, ja més crescuda i burgesa, defén els tractats de lliure comerç davant de l’intent de personatges com Trump de posar aranzels. Francament, jo no entenc res. Em fa la sensació que el capitalisme i l’extrema dreta s’han llegit a fons Gramsci i han aconseguit controlar els discursos fent-se amb l’hegemonia cultural i fent que qui estava en contra de la globalització ara hi estiga a favor. No sé si això és fer-se gran o fer-se idiota, però el que sí que sé és que ens han guanyat i de moment no hi ha cap reacció per a contraatacar, a banda de plorar.
En 25 anys s’han deslocalitzat produccions, s’han desmantellat indústries en un lloc per a portar-les a l’altra banda del món, ens hem acostumat a tindre de tot i tot l’any. Que vols un suc de taronja en agost? No passa res, et portem taronges de l’hemisferi sud! Que vols cireres per a Cap d’Any? Cap problema, te les portem de l’altra banda del món! Quan vivia al Canadà vaig passar d’estar orgullós a indignat en un minut; en el supermercat on anava vaig vore caquis de la Ribera de Xúquer, cosa que em va omplir el cor de patriotisme valencià i al minut pomes de Nova Zelanda al costat de pomes del Canadà, i damunt més barates, cosa que em va cabrejar! Tots tenim contradiccions i eixa n’era una. Moure un quilo de pomes des de Nova Zelanda al Canadà tenia un cost ambiental brutal, igual que el quilo de caquis, però el problema és que, a diferència dels caquis, de pomes, sí que n’hi havia allí.
Fa uns mesos, Nando Durà denunciava que al port de València entraven tones i tones d’arròs i que acabaven etiquetant-les com arròs valencià. El mateix passa al port de Cartagena, on entren tones i tones de llimes de l’altra banda del món en una regió on les llimes cauen a terra perquè ningú les cull. Nando Durà i altres llauradors anaren amb l’eurodiputat Vicent Marzà a la Unió Europea per a denunciar els fets i descobriren que algunes empreses no respectaven les regulacions d’etiquetatge. S’insisteix molt en l’etiquetatge, cosa que em sembla molt bé, però això fa que es responsabilitze el consumidor i no l’administració, que és qui ha permés que un quilo d’arròs d’ací estiga al costat d’un de Myanmar, possiblement més barat. El repte que tenim com a societat és que això no passe, i per a això, els polítics a qui votem han d’anar més enllà, a banda de reclamar un etiquetatge correcte. A més de jugar-nos la supervivència del sector agrari, ens juguem el futur del planeta.
La citricultura i l’agricultura valenciana estan en crisis, perquè el sistema agrari capitalista ja està en mans de fons d’inversió internacionals que busquen només la rendibilitat dels diners que han posat allí uns ionquis dels diners de per allí. El sistema de minifundi valencià no els aprofita agràriament, però sí com a bé per a generar apartaments i habitatges per a turistes. En canvi, a Andalusia, Múrcia i Castella, sí que poden aprofitar els latifundis per a crear grans explotacions intensives per a produir fruites i hortalisses que vendran, segurament, en altres mercats llunys d’ací. En Múrcia veig cada dia com autobusos vells arrepleguen immigrants en gasolineres de la ciutat per portar-los a l’interior o al Camp de Cartagena per a collir fruites i verdures: Un camió frigorífic arriba de bon matí amb l’autobús dels collidors, tiren un lineal de confecció, ho envasen tot i cap a Europa. Lloguen terres, les transformen, exhaureixen aqüífers i se’n van, sense deixar cap riquesa al territori. Tot empreses amb capital provinent de fons d’inversió de rics que volen ser més rics. L’agricultor amb la gorra de la caixa rural queda només en l’imaginari col·lectiu i és utilitzada per l’extrema dreta per a posar-nos al cap la idea del pobre agricultor.
En els supermercats ja tots sabeu el que passa: preus unflats per la pura especulació dels preus de qui fa negoci amb el que mengem, que ni és l’agricultor propietari d’un tros de terra ni el supermercat que guanya, però no tant com altres actors. En esta situació de desconeixement total del sector, un altre que fa negoci és l’extrema dreta, que com sempre és qui se n’aprofita de la situació i culpabilitza els ecologistes, l’agenda 2030 i el pacte verd europeu, per a seguir controlant el discurs i tindre l’hegemonia cultural. A l’altra banda, a l’esquerra, tenim gent que sembla intel·ligent fent l’idiota. Potser serà eixe el problema, que ells exposen els seus idiotes mentre els seus intel·ligents fan i nosaltres, en canvi, exposem els que semblen intel·ligents mentre els nostres idiotes fan i ho fan malament.
