Descobreix Tànger i el Rif: un viatge entre modernitat i tradició

Els viatgers es deixen embolicar per una vegada en un d’aquells viatges organitzats que t’ho posen tot en safata de plata. L’excusa bé que s’ho valia, certament, i la falta de temps per preparar-lo encara el feia més recomanable: una breu estada per Tànger i el Rif, de Tetuan a Xauen, més una visita a Asilah, a la costa atlàntica. Un bon pla per celebrar el Cap d’Any i l’Any Nou i posar en pràctica la subtil mesura de les distàncies entre l’universal i l’específic, el proper i el llunyà en què al capdavall consisteix tot viatge. Coneixien una mica Marràqueix, on van ser uns dies lluminosos de març de feia quinze anys. La ciutat els va fascinar tant que hi han tornat una vegada i una altra en els records i les evocacions compartides. Just un any després, el 28 d’abril de 2011, hi va haver un atemptat suïcida en el restaurant Argana de la famosa plaça Djemà-al-Fna on ells anaven a dinar o sopar quasi cada dia que va costar disset morts, turistes la majoria. Però si la capital del sud marroquí és la porta del desert i l’Atles, topònim que segons alguns podria estar relacionat amb la paraula amaziga que designa muntanya, adrar, i d’altres vinculen amb el mite grec de Perseu, les ciutats i pobles del Rif, també poblats des de temps ancestrals pels amazics, s’alcen a la vora del Mediterrani fins als 2.456 metres del Jebel Tidirhine en un territori històricament maltractat pels diversos poders i per això mateix orgullós de la seua independència i procliu a subversions anticolonials com l’encapçalada per Abd el-Krim, president de l’efímera República del Rif (1921-1926). Tot això sembla avui, un segle més tard, aigua passada, almenys a simple vista. El Marroc actual ha xafat a fons l’accelerador de la modernització i després d’una bona rentada de la seua cara més autàrtica, sòlidament assentada sobre una monarquia que reuneix en la persona de Mohammed VI la màxima representació política i l’autoritat religiosa, va llançat com una de les economies més sòlides del continent africà. Tànger, la flamant capital de la regió, ja és la segona més poblada del Marroc amb 1.275.428 d’habitants, després de Casablanca (ad Dar-al-Bayda, us sona?). La zona marítima, l’autèntic nou centre neuràlgic de la ciutat, reuneix en pocs quilòmetres quadrats tot el que la globalització capitalista dissenya per als escenaris puixants urbanístics, comercials i financers d’arreu del món: l’escaparata multicolor d’hotels de moltes plantes, els bancs d’ací i d’allà, les botigues de luxe, les marques més globals i tots els altres simulacres del poder. Als nadius, lògicament, sembla enlluernar-los i omplir-los d’orgull tanta prosperitat, però a aquests visitants tot això els recorda èpoques pretèrites del seu propi país, els anys del desarrollismo franquista. Coneixen el perill del furor turístic en què el Marroc s’ha embarcat decididament i coneixen l’urbanicidi que es construeix sempre damunt runes d’oblit. Però s’estan d’explicar-ho a l’home que els fa de guia, Ibrahim, que s’extasia exposant, micro en mà, les virtuts del nou Marroc, les xifres indiscutibles del seu èxit, la mà de sant del seu monarca, constructor de tots els nous hospitals, de les àmplies avingudes, dels jardins i de tot quant contempla la vista una mica desconfiada de l’observador ocasional a qui tota aquesta propaganda li arriba com una música cansada de lletra coneguda i fàtua. Tots tenim dret a equivocar-nos en l’intent de prosperar. Si cada poble és desgraciat a la seua manera, hi ha formes segures i més o menys universals i directes de trobar la pròpia ruïna, i el que estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra Però venint de terres on regna la corrupció i les maganxes especulatives, els fastos que quasi sempre resulten buits i l’acumulació de la riquesa en poques mans, tot això fa olor de socarrim. El marroquisme de pedra picada del nostre guia té la seua extensió visual: arreu el retrat del monarca deïficat, els controls de la policia que vetla per la ‘seguretat’ del personal, la bandera i el lema oficial, “Déu, Pàtria i Rei”, una mezquita cada grapat de cases i una escampada de hijab i altres rigoroses peces d’ocultació femenina com no la recordaven del viatge anterior al sud profund. Els viatgers també s’estan d’explicar al guia que el lema patri és idèntic al dels carlins espanyols o l’origen de l’expressió tan valenciana de “Me cague en Ceuta” (Sebta en àrab). Tot, doncs, va vent en popa en aquest país, un vent que aquests dies s’acreix amb la Copa d’Àfrica de Futbol, on la selecció local té moltes paperetes per eixir-ne campiona. “Hem invertit molt –diu Ibrahim– en futbol gràcies a Mohammed VI, que ha ordenat construir molts camps i creat acadèmies per a l’organització de les seleccions nacionals”. Tot són, pel que sembla, inversions per a no se sap ben bé què. O sí, per al i els de sempre. Aquesta vegada els viatgers no poden dissimular una rialleta no gaire compromesa. La Copa d’Àfrica, d’altra banda i malgrat els ecos que els hi arriben de les victòries de la selecció espanyola, ha afegit un color més humà al desllavassat rigor islàmic de la indumentària, sobretot quan les dones negres passegen les seues exuberàncies pels carrers quasi com en una dansa. Al cap i a la fi aquest marroquisme que ja veu en el turisme la seua gallina dels ous d’or potser només és la part oficial, escenogràfica i superficial d’una realitat molt més complexa i menys amable. Ací al nord, tot i el creixement d’un turisme malgrat tot encara incipient, el camperolat tradicional es veu empès a proletaritzar-se en condicions de treball que segur que no deuen ser xauxa. La porta mal tancada de l’ocupació i apropiació del Sàhara Occidental, amb la crua repressió del moviment independentista, i l’eclosió d’una joventut molt nombrosa i cada vegada més conscient dels seus drets democràtics poden ser alguns dels maldecaps que ensordiran la banda sonora del triomfalisme de les elits beneficiades pel règim i la gent d’ordre que una prosperitat innegable arrossega cap als seus projectes plena d’entusiasme. Encara que el Marroc guanye la copa, hi ha molta partida per endavant. Un altre dia el viatger potser us parlarà de Tetuan i de Xauen, que bé es mereixen un viatge, organitzat o no. I feliç any nou, sense bombo ni platerets, però de tot cor!

Et pot interessar