És molt probable que després d’haver aconseguit els vots que asseguraven l’elecció de Pedro Sánchez, el Psoe es dediqui a enganyar els partits independentistes en tots els terrenys. El fet d’haver acordat sotmetre’s a l’arbitratge d’un mediador internacional no és garantia de res. Entre d’altres coses, perquè no es tracta d’unes negociacions on estigui implicat l’Estat, sinó només d’unes negociacions entre dos partits polítics, i els partits polítics no estan obligats a res. Per què no podria el Psoe, quan s’aprovin els pressupostos generals de l’Estat, acudir a les negociacions amb la intenció de no cedir absolutament en res? Quina força tindria un mediador internacional per fer-li comprendre la necessitat de cedir? Quina força tindrien els independentistes?
Evidentment, una vegada aprovats els pressupostos, Sánchez podrà governar amb tranquil·litat una temporada llarga, encara que perdi algunes votacions en el Congrés. Algunes lleis amb repercussions econòmiques de pes, fins i tot, les podria aprovar amb els vots a favor o les abstencions del Pp. Les lleis que afectin les empreses elèctriques o els bancs, per exemple. No seria la primera vegada que voten junts, Psoe i Pp. Per tant, l’única manera de fer que Sánchez es trobés apurat seria presentar una moció de censura. I això sembla ara impossible. Puigdemont ha parlat fa poc d’aquesta censura improbable. Ha dit que si el Psoe no mostra disposició a acomplir els acords i a fer avançar les negociacions, estaria disposat a afavorir una moció de censura del Pp. Ara bé, ha posat unes condicions: el Pp hauria de canviar l’actitud respecte al catalanisme i també hauria de començar a parlar d’un referèndum d’autodeterminació. I tothom sap que la segona condició serà impossible d’acomplir. El Pp sempre serà el partit que s’oposarà a l’autodeterminació de Catalunya. Si intentés fer el contrari, el cap dels seus votants explotaria.
Però si Puigdemont ja sap això, per què fa aquestes declaracions? Per treure-li la tranquil·litat al Psoe, evidentment. Però no amb la possibilitat d’un referèndum pactat amb el Pp, sinó amb un Pp disposat a acceptar l’amnistia i algunes altres coses. Al cap i a la fi, el Psoe no acceptarà tampoc un referèndum. L’únic que el Psoe ara mateix sembla disposat a oferir a l’independentisme és l’amnistia i el suport per convertir el català en llengua oficial de la Unió Europea. No vol passar d’aquí. I, si pot, embolicarà la troca i no farà avançar ni una cosa ni l’altra. Però una vegada posades les bases de l’amnistia, per què no hauria d’acceptar-la el Pp com un fet consumat?
Ara mateix, sembla que el Pp està lluny d’aquesta tolerància. Ara mateix, fins i tot, sembla que el Pp farà bandera precisament de la intolerància, que activarà els jutges i els fiscals més energúmens, que posarà pressió des dels diaris i els canals de televisió que li són favorables. Però quatre anys en l’oposició es poden fer molt llargs. La mobilització de la militància ja hem vist quins resultats li ha donat. S’han cansat molt aviat. Han fet el ridícul als carrers quan han volgut fer el paperot de subversius. Per no parlar del complet fracàs de la vaga general convocada per Vox el 24 de novembre. No hi ha possibilitats per aquest camí. S’ha vist clar. I qui ha dit que Feijóo no és tan ambiciós com Sánchez? Què no faria Feijóo per governar? Abans, però, hauria de manar en el seu partit. I, de moment, no sembla possible.
