El professor Ignacio Sotelo, al llibre A vueltas con España, publicat el 2006, s’ocupa dels canvis de mentalitat que s’havien produït a Espanya en la segona meitat del segle XX. Parlava, doncs, de modernització, de canvis de mentalitat, i ho concretava en: la revolució operada al camp de la dona en l’equiparació en l’àmbit jurídic i d’integració laboral; la consolidació del procés democràtic, amb la consegüent assimilació dels valors democràtics, i la integració amb Europa. Igualment, afegia altres canvis, com era el cas la relació amb l’Església catòlica.
Sotelo ens deixà el 2020. Hui, si hagués de tornar sobre el tema, diria el mateix? Han passat prou esdeveniments, s’han manifestat sentiments que posen en evidència com la modernització es troba amb dificultats. L’intel·lectual, i l’esmentat professor ho va ser, té com a missió avançar-se al seu temps, i en aquest punt eixa seria la seua intenció, o voluntat.
Així doncs, si tenim com a referència allò que es concreta en normes, aleshores, podem anar cap a unes conclusions optimistes. Si mirem, però, cap al costat dels sentiments i els vaivens polítics, llavors, haurem de relativitzar els avanços aconseguits.
Em centraré en el tema dels valors democràtics. Aquests dies, llegia el llibre Jaque a la Democràcia, del jutge valencià Joaquim Bosch (a qui vaig conèixer com a líder estudiantil) en què, de forma àmplia, l’autor argumenta com per via democràtica no es pot descartar una involució autoritària. Cosa que des d’instàncies acadèmiques també es contempla, com fa el filòsof Innerarity. Els sentiments no surten d’un dia a l’altre, estan latents, sovint, com és al nostre cas, segurament ha existit excés de confiança en el sistema polític.
Sotelo, al mateix llibre, s’ocupa de la qüestió catalana amb una afirmació: «La forma más fácil de disolver, que no de resolver, el problema catalán es negar que Cataluña sea una nación». A més, afegeix: «Una buena parte de los catalanes considera que Cataluña reúne todos los requisitos históricos, territoriales, culturales, para constituir una nación, diga lo que diga la Constitución española».
Reconèixer l’asimetria xoca, però, amb un sentiment nacional espanyol, emocional, arrelat i fàcil de manipular. El reconeixement de la diferència, cosa que els estudiosos recomanen, és la clau per a resoldre un conflicte, que tindria el moment més àlgid en el referèndum il·legal del 2017. Des de l’esquerra governant, en gran part a causa de la seua precarietat, s’estan fent passos, gestos i normes, com ha estat la llei d’amnistia, que apunten a eixides negociades que són raonables.
A hores d’ara, tenim sobre la taula el tractament diferenciat en matèria tributària per a Catalunya. Una forma d’asimetria, de reconeixement de la diferència, per un territori que té moltes competències i assumeix per voluntat una despesa superior a altres comunitats. Els arguments, més aviat prejudicis, en contra, revelen com continuen existint sentiments del passat. Dient això, no deixe de costat com, en més d’una ocasió, les formes i les exigències dels hereus de Convergència, parlant en nom de la nació catalana, no ajuden a resoldre el conflicte.
