Estem asseguts, una amiga i jo, a la terrassa d’un bar regentat per un xinés, al barri de Marxalenes de València. En realitat, en som tres. També ens acompanya Marina. És la seua filla i és un terratrémol, preciosa. Ha fet un any i quatre mesos (setze mesos, diria sa mare) i està ansiosa per descobrir la vida que té davant, que l’apassiona. Em meravella com observa, com entén, com riu… Riure és una capacitat humana complexa i meravellosa, que cal reivindicar més.
Marina és simpàtica i li encisa interactuar amb altres xiquets. Els mira de manera descarada i intensa. Ja camina, titubejant. I vol anar més enllà dels dominis de la taula. Com que la mare és feliç, però està exhausta, família monoparental, m’oferisc a seguir-la, per tal que no baixe de la vorera. La ciutat està plena de perills. O això creu un senyor major com jo, que tem, potser en excés, la fragilitat de les criatures.
Marina sembla aliena a les amenaces i continua assaborint el bipedisme. De sobte, se li creuen dues xiquetes més grans. Les mira, encuriosida. Somriu. A la més menuda de les dues, tindrà uns sis anys, espontàniament l’abraça, una abraçada maldestra i iniciàtica. Ella, després sabria que li diuen Sílvia, guapíssima, li correspon, amb una tendresa corprenedora. La més gran, Candela, farà nou o deu anys, presenta una bellesa ja no tan ingènua. Per la mirada sé que ha aprés algunes claus del món dels adults, massa d’hora. No fa per contactar físicament amb Marina, ella ja és gran, però mira amb dolçor l’escena, com jo mateix.
Candela sap que el moment de desconnexió durarà poc. És només un petit descans. De fet, com que veu de gairó que arriben sos pares, ell amb un carret i ella amb un ganxo, li pregunta a un alcohòlic assegut en un banc, que ja devia conéixer, si tenia ferralla per a elles. Com que la resposta ha sigut negativa, ha provat de demanar un euro, també sense èxit.
Són gitanes, és a dir, romanís? No ho sé cert. I què importa? Per si hi ha algú xenòfob en la sala, diria que tenen nacionalitat espanyola. I què importa, de nou? El que sé és que són xiquetes amb dret al futur. Tanmateix, com l’exerciran, aquest dret? En termes probabilístics, tenen molts números per a patir múltiples vulnerabilitats socials i, segurament, els fills en tindran també. Nàixer en una família de classe baixa és el passaport més efectiu per a gaudir d’una vida de privacions, en molts sentits.
Marina no sap com és la vida que porten les seues noves amigues. Per a ella només són xiquetes amb què passar una bona estona. Desconeix, de moment, què és la pobresa i que Candela i Sílvia ho són, de pobres. Molt pobres, diria jo. Dubte fins i tot que disposen d’un domicili fix. No van vestides amb parracs ni se les veu desnodrides. La pobresa ací ja no és ben bé així. Però han de demanar almoina, amb tot el que implica. Igual no aprenen mai la paraula, però els generarà un estigma, probablement per a sempre. I els resultats seran duradors, desfiguradors, també físicament, i cruels. De fet, la mare, una dona que no arribarà als quaranta, està excessivament envellida. La boca és un indicador rotund de la desigualtat. Les classes mitjanes i altes gastem els diners que calguen en arreglar-nos la dentadura. La resta, senzillament, no poden. La sanitat pública no ho cobreix. Han d’amagar els somriures o ensenyar la buidor de peces dentals.
Un pobre, per dir-ho ras i curt, és qui pateix escassesa en un món d’abundància. Gent que li falten dents que, de tant en tant, es creuen amb cotxes de gamma alta. Són pobres, doncs, evitables, la qual cosa encara bull més la sang. Podria dir-ho d’una altra manera, ho són perquè vivim en una societat injusta, que accepta unes diferències, de renda, d’estatus i de més coses, pornogràfica. Jo no soc d’esglésies ni de redempcions, però diria que, si hi ha pecats, aquest n’és un.
Candela i Sílvia són una ínfima mostra del drama. Centenars de milers d’humans menors d’edat són pobres. Quasi un de cada tres xiquets al Regne d’Espanya ho són. En són molts, no? Com és que, si en són tants, i si la pobresa infantil és encara més esfereïdora que la pobresa general, que ho és intensament, se’n parla tan poc? Per què, tret d’excepcions admirables, no mereix atenció, no obri noticiaris ni pàgines dels diaris? Com és, aquest desinterés? Qui en parla, de la situació real, de Candela i Sílvia i de tota la resta de nens en condicions semblants?
La pobresa és gairebé invisible. Els mitjans parlen bàsicament dels problemes de les classes acomodades. I als marginats se’ls associa amb delinqüència i crims. L’exclusió és precisament això, separació social, i social significa econòmica, cultural, periodística, política i fins i tot geogràfica. Els pobres no habiten els centres precisament. Se’ls expulsa, d’una manera o una altra. I en una societat capitalista el principal separador són l’acumulació o l’absència de diners.
Mereixen Candela i Sílvia la situació que pateixen? Per què aleshores alguns canalles afirmen que cadascú s’ubica en el lloc que li correspon de l’estructura social? Si la meritocràcia funcionara, el president Carlos Mazón, màxim responsable de la mort de més de dos-cents vint valencians, hauria d’estar a l’atur. I un bon tall d’incompetents, molts al seu voltant, també. Tanmateix, guanyen bons sous, immerescuts. I, encara més, des de la seua talaia decideixen retallar el pressupost per a xiquetes com Candela i Sílvia. Als pobres, que els bomben!
Un primer de maig, com la resta de dies, no està de més recordar Candela, Sílvia… i tota la resta de menors en situació d’exclusió. Observe com se’n van, ara darrere dels progenitors, a la recerca d’algun ferro vell o d’una moneda. M’inunda una tristesa profunda. Només arribar a ma casa, amb totes les comoditats, engegue l’ordinador i escric aquest article amb un objectiu bàsic: que ens caiga la cara de vergonya. Després medite que alguns, com Mazón i companyia, no en tenen, de vergonya.
