Emblanquits de neoliberals, beneficiant-se de la seua pròpia llibertat, esdevinguda un odiós llibertinatge, el Partido Popular i Vox (són els mateixos), s’han dedicat al llarg de la història a fer allò que els ha donat la gana, impedint no tindre un estat com cal, conforme als cànons per a aquest tipus de govern, com és la decidida conjunció i conjuminació amb el poble al qual han governat i ens governaran. Ara mateix estem veient-ho arran de les votades penúltimes, les quals els han tornat a donar el poder, per a fer i desfer tot allò que creuen convenient, fins i tot, en algun cas, per les braves per damunt de la llei, com és el cas de menystrindre l’autoritat normativa del valencià, que segons resa a l’Estatut, l’Autonomia, ha d’ésser sustentat per l’AVL.
Al respecte per a tot, per a governar més encara, el poble valencià hi disposa de la paraula TRELLAT, ben arrelada la qual em fa goig. Per a obrar amb ell, tothom amb dos dits de front ho sap al País, s’ha de tindre endemés ENTENIMENT, APLOM, EQUANIMITAT, MESURA … i per damunt de tot, i en bona quantitat, APTITUD, CERVELL, COMPRENSIÓ, EMPATIA … Tot plegat paraules que practicant-les resulten no només impressionants, sinó, més important encara, defugen notablement dels seus antònims: ABSURD, IL·LÒGIC, INCONCEBIBLE, INCONGRUENT, és a dir, SENSE CAP NI PEUS.
Per si fora poc, ma mare, en glòria estiga, a les acaballes de la seua vida, conscient de la seua pèrdua de memòria, ens deia als de casa: «Sé que de moltes coses no me’n recorde, però, sapigueu que el CONEIXEMENT CENTRAL el tinc». Una frase per a nosaltres llavors de bell nou ben important, ja que a bon segur ella l’heretà dels seus ancestres. Per tant, CONEIXEMENT CENTRAL, ha quedat particularment ben ancorat al bell mig del meu si i del nostre si familiar.
Però, seguint el fil del relat, aquests senyors i senyores que ens governen i patirem almenys al llarg de quatre anys més, capitanejats per un tal Carlos Mazón Guixot, per allò de divideix i guanyaràs, alacantí de pro, i els seus associats escolans, ho fan d’una manera no ja demolidora d’allò fet i establert fins ara, sinó a la vegada contra el «pobret» Estatut d’Autonomia, provant que no només són imperialistes, sinó «bàrbars del nord», malgrat això potser ningú amb TRELLAT es creu allò que no disposen de clares i evidents intencions malèvoles, perquè ja ho estem veient.
PP i VOX, tanto monta, monta tanto… governaran en aparença de manca de TRELLAT, però no del CINISME, ho faran com ja ho han fet, únicament a les maneres d’aquell de la veu aflautada, i usant entre les seus armes, una que els dona ales «l’original catalanisme». Ací al País Valencià, ho faran fins assaciar-se usant la frase, com feia el seu admirat Franco i tota la faramalla la qual el secundava, l’alabava i glorificava, església inclosa, els vestigis de la qual encara són ben representats en aquest «modèlic estat». Usar la democràcia és una cosa tan seriosa i desitjable, que els individus i indivídues que ens han pertocat se n’aprofitaran d’ella, posant en marxa el motor del populisme, i com el de Mingorrubio bastiran lleis contra la raó, i quan no pugen, amb un CINISME desfermat per desconsiderat, diran allò que venen dient «nosaltres acomplirem les lleis», però, ja sabem que no les usen perquè no creuen en elles, i restaran per a figuretes per a damunt de la còmoda, com volen exactament fer, allò que han fet amb l’idioma del País.
Els recents excessos desconsiderats sobre el valencià, pels «demòcrates disfressats», venen a compte, com sabem, per la proposta de la recent nomenada Presidenta del Congreso de los Diputados, semblen aplegar a bon port, sobre l’ús de les llengües estatals (acabant de perfilar-se), i les definicions pel que fa al català-valencià, o, valencià-català. Referent a la polèmica suscitada sobre que es poguessin parlar o no, al Congrés, he trobat una reflexió del gens sospitós i afamat escriptor Javier Cercas, en un article publicat a El Pais el 20 d’agost proppassat titulat «A favor del catalán en el Congreso (y en todas partes)» el qual diu a l’encapçalat : «Nada más la mentalitad nacionalista explica la resistencia a que se hablen las lengus minoritarias en las instituciones».
Hom podia fer una rogativa a mode de lamentació, tant de bo una persona o persones com ell, s’haguessin pronunciat abans d’ara sobre el tema amb eixos terminis. I una altra remarcant allò recent opinat sobre l’assumpte per part del Molt Honorable President de la Generalitat en Carlos Mazón Guixot, remarcant que el Congreso de Diputados, semblarà la Torre de Babel, tots parlant idiomes diferents, per la qual cosa no s’entendran.
De derogacions i altres herbes, se n’ocupen aviat i intensament mostrant CINISME, també poca vergonya a jutjar pels motius adduïts, com és el fet que Mazon, l’amic del torero, i deixeble indeleble de l’expresident de la Generalitat senyor Eduardo Zaplana, al poc de ser nomenat, basteix un organigrama de govern farcit d’alts càrrecs que han estat al servei d’aquest senyor, com per exemple Susana Camarero, vicepresidenta segona i consellera de Serveis Socials, Igualtat i Vivenda, qui va estar a les ordres d’aquell que volia fer-se ric, i se’n feu.
Per a Sanitat, Mazón nomena Marciano Gómez, fins ara director de l’Àrea Clínica Médica de La Fe, qui va ser secretari autonòmic de Vicente Rambla, i va entrar com a segon de la Conselleria al 1995 de la mà també del senyor Eduardo Zaplana. I ara recentment, proposat de Vox, es nomena conseller d’Agricultura a un tal Jose Luis Aguirre Larrauri, al qual els periodistes li pregunten sobre les publicacions del seu departament en valencià no normatiu, després esborrats, responent-los lacònicament i cínicament, que ell no és valencianoparlant. Aquest senyor, ço de la meua banda, nascut a València ciutat a l’any 1961, les primeres orelles fent-nos comptes, encara és a temps d’anar a prendre lliçons de valencià normatiu i estatuari (marcat per l’Estatut d’Autonomia) al Voluntariat d’Escola Valenciana per exemple. No ho farà. Clar.
Però, la descreença en pla sectari, un adjectiu que sovintegen d’usar, allò més gruixut de tot, ha estat, amb un CINISME clamorós, el tancament de l’Oficina de Recuperació d’Actius, la qual controlava els fons dineraris desviats del seu camí, per la corrupció del PP, a càrrec de la qual era el molt competent, per provat, Joan Llinares. Tot adduint el senyor melòdic Mazón, que «no s’ha eliminat res, sinó que allò fet és despolititzar-la, donat que la recuperació de fons, s’ha de fer per a tots i amb professionalitat». Torquem-li el front, tot sembrant dubtes i faules sobre Ximo Puig i el seu germà d’una banda, i els materials contra el COVID que alguns, diu, s’oblidaren de reclamar.
Cal recordar que l’Oficina ha recuperat més de 8 milions d’euros i encara en resten altres cinc milions. L’última recuperadora responsable de l’oficina Ana Domínguez, ens diu ben contundent que a Carlos Mazón, no li importa recuperar els diners robats pel PP, a un aclariment fet al elDiario.es, en un article del proppassat 27 d’agost, la qual assegura al mateix temps que s’estava fent un seguiment en profunditat, pels casos Blasco, Terra Mítica, Emarsa… També cal dir al respecte que Domínguez, exdirectora general de Relacions amb les Corts de la Generalitat Valenciana, era l’encarregada de les execucions de les sentències fermes.
No m’estenc més, perquè me n’eixiria de mare en adjectius qualificatius, i em faria goig quan m’aplegui la dalla esmolada, que Sant Pere em franquejara la porta del Cel. Per tant vos deixe amb l’Estelles de Burjassot, qui sempre em treu del pou, amb un poema recollit per Honorat Ros i Pardo, estret de la seua Antologia del Mural del País Valencià, editat per L’Acadèmia Valencia de la Llengua, qui en l’apartat «El rent dels maulets ens diu»:
Mire el guerrer de Moixent, el genet vestit i armat per a l’eternitat. És almirall de la flota del vent. És capità de les forces del blat. Va tot vestit amb el seu armament. Va disposat a qualsevol combat. Va cavalcant un cavall molt valent. De cap a peus, arriba, endiumenjat. Oh capità de les cavernes, oh clar capità de les lluites passades, oh tu que vas a la guerra i la mort! No tems. No tems l’acer de les espases. Duusen un trau, minúscula, una flor que et salvarà com les millors medalles!
