Camions i més camions: un viatge per l’AP7

Recentment he fet un viatge d’anada i tornada per l’AP7, des d’Alacant fins a Barcelona. Ja feia temps que no recorria aquest trajecte per carretera, una autopista que pots agafar a Sant Joan d’Alacant, i que per fi és gratuïta (sí, ja ho sé, no hi ha cap servici públic gratuït, que mantenim l’autovia amb els impostos de tots, fins i tot de qui no l’ha agafada mai). El tram fins a València, que faig habitualment, no em va semblar especialment canviat, però, ai!, quan vaig arribar al Cap i casal, millor dit, quan el vaig esquivar pel bypass, vaig començar a percebre les mutacions. Cert que aquesta ronda ja va nàixer saturada de vehicles pesants, i que es fa llarga de passar, perquè ací conflueixen tots els camions que, a més de l’AP7, venen des del sud (Granada, Almeria i Múrcia per l’interior) o des de la Mancha o Madrid, o de qualsevol altre lloc de la península…

De sobte me n’adone que tots els carrils estan plens, que els turismes particulars som minoria, que una llarga serp de camions de diferents grandàries (generalment blancs, un altre tema intranscendent que em dona què pensar durant el viatge: ho fan per netedat, per moda, per buscar l’anonimat…?) ocupa dos de les tres o quatre vies. De vegades, aquests gegants, amb excessives presses en relació amb la seua velocitat usual, inicien uns avançaments impossibles entre ells que col·lapsen la possible fluïdesa del trànsit dels vehicles més veloços i que dificulten accessos i eixides d’altres vehicles. I pense: bé, ja tornarem a l’autopista en un no-res. Però res canvia dins ja de l’AP7. El llarg i interminable cuc de camions segueix impertorbable ensenyorint-se de l’autopista. Paciència.

On van? D’on venen? Tires mà dels teus coneixements del tema, d’una geografia que imparties en batxillerat, o de les lectures curioses de la premsa diària: van i venen, la majoria, des d’Andalusia, Múrcia i el País Valencià, amb verdures i fruites mediterrànies, i ara també tropicals, cap al nord i al contrari. Alguns, de segur, venen d’Àfrica. Van cap a l’Europa menys càlida, que si abans menjava cols, pèsols, carlotes, creïlles i pomes, ara s’ha avesat a tota classe de productes saborosos i llunyans. Món global se’n diu. Però les pistes sobre el seu origen i destí són mínimes. L’anonimat en blanc, en les carrosseries dels camions, impera. 

I tal és l’allau de camions, que seguisc observant-los, aliena al paisatge. El viatge s’ha d’adobar i complementar, especialment entre Marina d’Or i Tarragona, quan se’m fa més tediós. En la lona, o lateral, o en la porta d’accés a la cabina, abans escrivien amb orgull el nom del propietari, o l’empresa, i el poble o ciutat d’on procedien; ara no res, o una web. No he guipat ni una imatge, ni que fora religiosa o campera, que tant de color donava als camions. La majoria són inidentificables. Els noms com «Transports Manolete», posem per cas, del Baix Segura o de Castelló, han donat pas a noms moderns, molts d’ells en anglès, encara que siguen, posem de nou per cas, de Bellreguard. Hui ja no es transporta, es fa logística, sembla. Dominen els logos moderns acompanyats de «Logistic…» o el que siga, i webs, moltes webs. Ens hem modernitzat en un tres i no res. El camió particular s’ha esvaït. Qui controla el transport?…

A més dels vehicles d’Espanya i Portugal se’n veuen procedents d’Alemanya, de Bulgària, de Romania, o de Polònia. Ah, vaja, això és Europa! Però, d’on són -on tributen- les empreses dites ara «logístiques»? A saber: daneses, holandeses, alemanyes, belgues…, fins i tot estatunidenques amb filials espanyoles, i algunes d’ací, com El Mosca, que manté el seu nom amb gallardia. Igual com passa amb els tour operators turístics, també en aquest sector hem perdut sobirania. Hui empreses com DB Schenker, UPS, Moller-Maersk o Dachser, entre moltes d’altres, controlen gran part del trànsit de mercaderies per carretera. Resulta que, a Espanya, el 96% de mercaderies es mouen per carretera, un 3% en vaixells, i només un 1% per ferrocarril. Tot i saber que el tren emet un 82,5% menys de gasos d’efecte hivernacle que els camions.

I malgrat tot això, som incapaços de canviar la xarxa radial amb centre a Madrid, o els Governs continuen invertint en infraestructures minoritàries i cares, tals com AVE, aeroports…, i no en Rodalia o Metro o autobusos interurbans. L’AP2 ha doblat el seu volum i l’AP7 ha augmentat una mitjana d’un 40%. El trànsit per la costa mediterrània és d’una saturació impossible amb els problemes que ens genera als ciutadans (damunt, el bypass d’Alacant i accessos no tenen un tercer carril). Ja sabem que les externalitats -cost en forma de desgast, manteniment d’infraestructures, o contaminació- les paguem els valencians, tots, no les empreses.

Però, clar, què en pensen les empreses que dominen el transport? El desitjat Corredor Mediterrani, per descongestionar les carreteres i deixar menor petjada ambiental, abaratiria el transport, però, encara incomplet, per tant inútil, resta a l’espera! Com les estacions intermodals. Ens hem de fer mirar tantes coses! La societat ha de prendre consciència d’allò que paga i d’allò que perd; i els empresaris i els polítics haurien d’anar per davant, no buscar vots fàcils o guanys equívocs, però no sé jo… Em ve al cap allò de: «No deixes per a demà el que pugues fer hui!»