Caminar i viure

Caminar és gairebé tan necessari com respirar: caminar per anar a la feina, per a anar a comprar, caminar per a anar a una cita amorosa, a la presentació d’un llibre, al cinema, caminar per caminar. Caminar és viure. Ja sabem què ocorre a les persones que viuen en societats on la gent no camina i va a tot arreu en cotxe. 

Caminar és terapèutic, és harmoniós, ens ajuda a equilibrar la ment i el cos, a digerir, a expulsar tot el que ens sobra, també la mala llet. Caminar és font d’inspiració, els que escrivim sabem que caminant venen sovint bones idees al pensament, per això caminem amb una llibreta petita i una llapissera a la butxaca.

Caminar per la ciutat en un matí festiu, o a la nit, o en una vesprada de primavera. Caminar vora mar un matí d’hivern, quan el sol, encara tímid, dibuixa una espasa de llum en l’aigua. Caminar per l’horta al capvespre, quan tots els verds es multipliquen, la terra enrogeix i es dauren els campanars dels pobles dels voltants. Caminar després de la tempesta, quan les ones espeteguen cabrejades. Caminar pel bosc entre llums i ombres i els ocells de fons. Caminar pels espigons, o pels penya-segats, assumint el vertigen. Caminar pels marges d’una séquia, mentre corre l’aigua i els tarongers conviden. Caminar per un jardí, sense rumb, caminar. Tancar l’ordinador i anar-se’n a caminar. Caminar després d’haver caminat.

I justament això és el que vaig fer aquest dissabte. Vaig tancar l’ordinador i me’n vaig anar amb uns amics a caminar per la Marina Alta. Vam eixir en ruta des del port de Dénia amb la colla d’El Camí al País Valencià, una associació que du anys marcant i fent rutes. El Camí, de fet, és una ruta de senderisme cultural que es va iniciar l’any 2003 que abraça ara per ara més de 5.000 quilòmetres, a més dels trams que s’hi afegeixen a poc a poc. El cas és que amb un traçat continu i senyalitzat, i amb rutes ben accessibles, el Camí enllaça camins i rutes existents de totes les comarques i illes de parla catalana.

Per això, les rutes es fan sempre entre dos pobles, buscant traces naturals, però també culturals i humanes: caminades plenes de petjades, d’identitat. Rutes que ens treuen de l’aïllament en què solem viure i a les quals sovint s’uneix gent oriünda, de la comarca o del poble en qüestió, caminants coneixedors dels paratges, i en ocasions artistes: escriptors, pintors, artesans. Tot plegat, un senderisme que va molt més enllà de sumar quilòmetres. 

Un dels grans problemes dels valencians, escriu l’escriptor Xavier Serra, autor de Biografies parcials, és el desconeixement mutu que ens habita: el fet que els valencians no ens coneixem com a País, no ens coneixem els uns als altres, no sabem quina és la gent que ha fet coses importants en el passat, de vegades un passat no molt llunyà. 

No ens coneixem com a poble, i hi estic d’acord. Jo encara estic descobrint el meu país, i el que em queda! De menuda ningú me’n parlava, ni a l’escola ni a l’institut ni a la universitat. No hi havia consciència de País, ni a casa ni a l’escola ni al carrer, almenys als carrers que jo trepitjava. On la vaig trobar, com me la vaig construir? Encara ni ho sé. Viure a la ciutat no ajudava molt. Pense ara en allò que va escriure Ferran Archilés en el seu dietari, quan deia que molts valencians del Cap i casal no han anat mai més enllà de Gandia. I encara més, diria jo: potser han arribat de València a Gandia, però no han parat esment a allò que tenien entremig.

Per unes raons o per unes altres, falta coneixement i estima pel nostre paisatge, hi ha qui responsabilitza, en part, els nostres escriptors, perquè no han parlat del paisatge, de la natura, diria que li he escoltat dir això a Martí Domínguez més d’una vegada. És cert que no hem tingut un Josep Pla, però sí que hem tingut un Joan Fuster —si bé no era la natura on precisament posava la mirada, però va parlar del País, clar i molt—, però sí que alguns dels nostres escriptors, i només n’esmente tres, s’han apropat a la natura: ho va fer Carmelina Sánchez-Cutillas en Matèria de Bretanya, Joan Pellicer en Diari de Sotaia. Un llibre s’hauria de llegir i rellegir, és una petita joia i, molt propera a la natura escriu la poeta Maria Josep Escrivà.

I tot això ho dic, és a dir, la relació llibres i natura, perquè si hi ha dues coses que m’equilibren en la vida són els llibres i caminar per la natura. De fet, poden anar junts, no es fan nosa i sovint es complementen molt bé. Per això, aquest dissabte ho vaig deixar tot i me’n vaig anar a fer camí, a un racó del país, la Marina Alta, que, malgrat ha estat capgirat i devastat per l’especulació urbanística, per les ànsies de guanyar diners ràpidament, amaga encara una bellesa salvatge i generosa. Una comarca on la llengua sobreviu amb accents diversos i autèntics, però on cada dia costa més que t’entenguen en valencià, perquè la llengua «no importa» i, per tant, tampoc no els importa als que venen de fora, que ni la volen aprendre ni entendre.

Però a pesar de tota aquesta destrossa urbanística, cultural, etnològica i lingüística que ha sofert la Marina, tan ben radiografiada per Josep Colomer en Les espines del peix i Històries de la lluna vella, la comarca conserva encara una bellesa natural que esborrona. Agafeu, si podeu, aquesta ruta que va des de Les Rotes a Xàbia, passant per la torre del Gerro, i fins arribar als Molins de Xàbia. Després, continueu cap al Cap de Sant Antoni i una mica abans del far, vireu cap a la dreta per baixar sense pressa cap al port de Xàbia i anar veient com s’obri la badia entre pins i muntanyes, en un joc de vistes: ara em veus, ara m’amague, ara el verd es menja el blau, ara el blau brolla impetuós. 

La badia oberta, com un regal dels deus, tracteu de fer abstracció del ciment, difícil, però no impossible. I de lluny unes taques petites blanques que oscil·len d’un costat a un altre, petits velers que fan regates entre lluentons. I el camí que continua, sinuós, pedregós, fent revolts, entre pins, argelagues, llentiscle, margalló i al fons els lluentons marins.

Com va escriure Francesc Parcerisas en Un estiu: «No puc negar que aquest món, que em sembla injust, incomprensible i absurd, em consola tot sovint amb la seva enorme, i també incomprensible, bellesa».