Llig que han trobat les despulles de Camilo Torres i immediatament em ve al cap la cançó de Daniel Viglietti cantada per Víctor Jara que tantes vegades vaig escoltar fa anys. “Lo clavaron con balas / en una cruz. / Lo llamaron bandido / como a Jesús”. Camilo Torres, sacerdot colombià, sociòleg, vinculat a la teologia de l’alliberament, guerriller, mort en enfrontament amb l’exèrcit Colombià el 1966. “Donde cayó Camilo / nació una cruz, / pero no de madera / sino de luz”. Recorde també el pare Antoni Llidó Mengual, natural de Xàbia, rector a Quatretondeta, després a Xile, a Quillota, prop de Valparaíso. Compromés amb la lluita contra la injustícia, el 1974 es convertiria en un detingut desaparegut per la dictadura de Pinochet.
Recorde la poesia d’Ernesto Cardenal, autor a qui sempre incloïa en les meues classes de literatura llatinoamericana. “Dios mío, Dios mío ¿por qué me has abandonado? / […] Me rodean los tanques blindados / estoy apuntado por las ametralladoras / y cercado de alambradas”… Sempre em fascinaven tant aquells sacerdots lúcids i compromesos amb la causa del poble i la justícia social, tan diferents dels sacerdots bruts, lúbrics, homenatjant Franco cada 20 de novembre, enumerant les coses prohibides durant la quaresma, fent preguntes obscenes en el confessionari, que vaig conéixer estudiant BUP i COU a aquell col·legi religiós i benestant de Paterna.
De vegades ho he dit i més vegades ho he pensat. Si en el moment adequat haguera conegut un sacerdot com Camilo, com Emili Llidó, encara continuaria creient perquè creuria en ells i en la recerca del regne de Déu en la terra. Compromís amb la justícia, constància en la tasca, vocació de servei al poble. Els meus retors, afalagadors de cadells d’oligarques menors, representaven el model contrari, Sant Joan Baptista de La Salle, apòstol exemplar, serf fidel del senyor, que cantava l’himne en castellà, caritat per al pobre, il·lustració per al ric. “Cuentan que tras la bala / se oyó una voz. / Era Dios que gritaba / ‘Revolución’”. El Déu dels retors del meu col·legi el que cridava era “Espanya una, grande y libre” i eixes coses. Costa creure que siga el mateix.
Troben les despulles de Camilo Torres i retornen les cançons que el nomenen. Troben les despulles de Camilo Torres i recorde Emili Llidó. Ja estaven morts quan jo vaig conéixer els seus noms. Com estava mort a Bolivia Ernesto “Che” Guevara, “San Ernesto de la Higuera” com l’esmenta Víctor Jara en la seua “Zamba del Che”. I estava mort també Víctor Jara. Ser un jove creixentment d’esquerres en els primers noranta era un exercici sostingut de melancolia, era convertir-se en hereu de les derrotes històriques. La melancolia d’esquerres, que diria després Enzo Traverso. La consciència social i política ens arribava quan tot estava per fer però era cada vegada menys possible, quan en el dilema fusterià entre ara o mai la moneda anava caent del costat del mai.
“Y cuando ellos bajaron / por su fusil / se encontraron que el pueblo / tiene cien mil. // Cien mil Camilos prontos / a combatir. / Camilo Torres muere / para vivir”. I tanmateix aquelles cançons de Viglietti i Jara, encara que elegíaques no eren melancòliques, perquè la lluita no havia acabat amb la mort del lluitador, sinó tot el contrari. La seua mort era llavor de nous lluitadors i lluitadores. “Tu muerte muchas vidas traerá, / y hacia donde tu ibas, marcharán”.
Troben les despulles de Camilo Torres mentre l’imperi es lleva totes les màscares i va mutant públicament a una dictadura criminal assassinant els seus propis ciutadans en el carrer. La vella Europa, amb la dignitat en runes, com en un poema de Blas de Otero, s’arrossega davant l’emperador foll mentre li creix el feixisme al seu interior. Per ací, en aquesta monarquia, en aquest estat trist i oligàrquic al servei del turisme de masses, en aquesta societat creixentment desigual, anem resignant-nos al fet que la ultradreta vaja conquerint els espais de poder que li falten mentre l’esquerra institucional es plany pel tancament d’una llibreria hipster a Malasanya.
I aleshores, en mig de tot això, entre el bram dels alienats i l’esteticisme d’una esquerra de postureta i carguito, m’assabente que han trobat les despulles de Camilo Torres i recorde que va morir per a viure, com va cantar un poeta. La lluita continua i no és una fase feta. Continua més enllà de la nostra voluntat de lluitar-la. Anem perdent-la des de fa molt de temps. Seria una llàstima acabar de perdre-la per incompareixença. I aleshores m’aclame impotent al Déu de Camilo Torres, al que després de la bala cridava revolució, i li pregue que tinguem la força per a no complaure’ns més en la melancolia.
On va caure Camilo va nàixer una creu, però no de fusta, sinó de llum. Que no se’ns oblide. I que no se’ns apague.
