S’ha obert un debat al voltant de les possibles aliances electorals a escala estatal. També, alguns companys, de passades experiències, s’estan manifestant a favor d’una opció plural formada per les esquerres perifèriques i estatals, tanmateix, des de l’elit política, hi ha moviments i sembla que hi ha converses. En el nostre àmbit, que és el del valencianisme d’esquerra, he escoltat o llegit comentaris, tant a favor com en contra. En general, a parer meu, la qüestió de fons continua estant situada en termes semblants a com se suscità en la Unitat del Poble Valencià allà pels anys noranta: acceptar o no una momentània “dilució”, com ara les sigles d’identitat de partit, dins d’una alternativa electoral plural amb opcions en l’àmbit espanyol.
Un element clau a tindre molt en compte és el del marc legal. La llei que regula les eleccions a les Corts Generals de l’Estat, datada el 1985, fou també resultat d’aquella transició. Es tracta d’una llei orgànica, pactada i difícil de canviar, puix necessitaria una majoria parlamentària absoluta, hipòtesi, aquesta darrera, que no és dona. Doncs, eixa norma preveu les següents formes per concórrer a les eleccions: a) els partits o federacions legalment inscrits, b) les coalicions constituïdes per diversos partits, c) les agrupacions d’electors formades per ciutadans avalats segons un sistema de signatures. En la present situació de polarització, quina seria la fórmula més adient?
Aleshores, l’única opció plural, resultat d’un pacte entre partits, per imperatiu legal, seria la coalició, amb un nom pactat i una sèrie de regles. Aquesta fórmula ja s’ha donat en determinats moments, tal fou el cas d’unes eleccions europees en què participava la UPV, junt amb Euskadiko Ezkerra, el Partit Socialista Gallego, Iniciativa per Catalunya i algunes altres.
La precarietat de la situació evidencia com l’opció d’una suma coherent podria generar un superior suport per part dels electors, puix en molts aspectes la fragmentació juga en contra de les opcions, com és el nostre cas, per molt que el nostre benvolgut company Baldoví diga que no sempre la “suma, suma”. Ara bé, no tota coalició pel simple fet de ser unitària i plural pot ser positiva, ja que ha de ser fiable i, sobretot, l’electorat ha de confiar en ella, trobant-hi incentiu i estímul.
La presència de les coalicions ve marcada per les circumstàncies. Pensem com més enllà dels Pirineus també hi ha una dreta cada vegada més autoritària. Hui, quan escric aquestes notes, m’he assabentat del traspàs de Lionel Jospin, socialdemòcrata francès, qui als anys 90 va encapçalar amb èxit una experiència plural. Molts exemples es poden considerar, alguns servirien per evidenciar errors, altres pels encerts. El repte afecta partits producte de la tradició, així com a opcions noves, nascudes coincidint amb els moviments socials, representant a classes mitjanes i treballadores, tot comptant amb tot allò que es mou, com són els moviments nacionals de la perifèria. A la fi, pluralitat, i diversitat, apostant per sumar forces.
Concloent-hi, fem debat sense apriorismes i, sobretot, amb continguts i coherència.
