En les negociacions que es duen a terme per a la investidura del president del Govern, i per al programa governamental en coalició, pareix que moltes coses ja estan clares, com la disminució de la jornada laboral setmanal, la llei de la vivenda i altres qüestions en matèria social. També pareix que està clara l’amnistia per als líders independentistes condemnats pel “procés”. En altres temes, com el referèndum d’autodeterminació de Catalunya pareix, que no hi ha acord, o, si n’hi ha, no s’ha fet públic.
Eixa qüestió en algun moment s’haurà d’abordar, i establir les condicions i procediments pertinents per a resoldre’s eixa situació controvertida, però llegítima, tant una posició com la contrària. La solució podria ser com ho determina la Llei de Claredat canadenca, que feia referència en l’article «Catalunya i el Quebec», publicat en este mateix diari (16-08-2023).
Encara que, com molts, opine que un autèntic federalisme, basat en el principi efectiu d’unitat en la diversitat, semblant a sistemes federals com els de Suïssa, Estats Units, Austràlia, el mateix Canadà podria ser la solució superadora de les reivindicacions independentistes i les temptacions centralistes, que no desapareixen del tot.
I ara, després de la fita històrica que ha suposat l’estrena de l’ús de les altres llengües espanyoles en el Congrés dels Diputats, per a la visibilitat del plurilingüisme real que significa, una qüestió que s’hauria d’abordar és el tractament legal que les altres llengües espanyoles (valencià-català, eusquera, gallec) tenen en la Constitució i en els estatuts de les comunitats que tenen llengua pròpia.
Perquè, a banda dels usos en seu parlamentària, cal aprofitar esta espenta per la pluralitat idiomàtica per a efectuar propostes de canvis legals d’alt rang, per mitjà d’una llei d’ús i convivència de llengües que determine que els idiomes cooficials siguen també reconeguts en l’Administració general espanyola i, molt especialment, que siguen coneguts en el seu territori, almenys pels empleats públics i pels representants polítics.
Les «altres llengües espanyoles», entre estes, la nostra, es reconeixen en la Constitució de 1978 més que en qualsevol altra llei fonamental o carta constitucional espanyola des de 1707. Fins i tot, de manera menys restrictiva que en la Constitució republicana de 1931. Però també és cert que la legislació general sobre la qüestió lingüística seguix sent discriminatòria per a les “altres llengües” hispàniques i que hi ha una desigualtat clara, en el dret i en el deure de conéixer-les, entre el castellà i les ‘altres llengües espanyoles’.
Tenim el dret de conéixer i d’usar el valencià, com ocorre amb els altres idiomes hispànics «perifèrics», però legalment i en la pràctica, excepte en l’àmbit de l’ensenyament i en les proves d’accés a la funció pública, ningú té el deure o l’obligació de conéixer esta «altra llengua espanyola”»
Calen canvis legals per a que ningun empleat públic, siga de l’Administració, de la Sanitat o de les Forces Armades o de Seguretat, ens ha de poder impedir parlar en valencià en la nostra relació en qualsevol d’eixos sectors, ni vulnerar el nostre dret a usar-lo.
PD. Quan escric este article, la presidenta del Congrés, Francina Armengol, està fent el seu discurs en la jura de la Constitució de la princesa d’Astúries i de Girona, Leonor de Borbó. M’ha emocionat que la presidenta parlamentària recitara a Vicent Andrés Estellés en la seua/nostra llengua, «Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble».
També ha recitat a Felipe Juaristi, en eusquera, i a Xohana Torres, en gallec. Que gran presidenta és Francina Armengol! Esperava que l’hereua del tron pronunciara alguna paraula en les altres llengües espanyoles, en la mateixa casa de tots. A vore en l’altra ocasió.
