Fa uns dies em creuava pel carrer amb una jove que portava un café a la mà. Un d’aquells cafés que fa uns anys només existien a les pel·lícules americanes i que ara són realitat. Aquells cafés que, des de la pantalla, l’única olor que desprenien era el de la modernitat. Aquells cafés que eren sinònim d’èxit en els negocis i imprescindibles per a una concentració absoluta o per a investigacions policials. Aquells que eren complement obligatoris per a caminar per les grans ciutats i una constant a qualsevol bar de carretera que servira de decorat a aquelles històries. El cine i el seu poder de generar modes! I els americans i el seu poder d’abducció no sempre encertat. Com a mostra clara les festes de Halloween, les maleïdes graduacions o l’horterada màxima, que tant s’estila actualment, de les festes per a descobrir el sexe del bebé en camí. És clar que la capacitat de l’ésser humà per a fer el ridícul sense adonar-se no té límits i aquestes festes són l’exemple perfecte. Però això ho deixarem per a altra ocasió i ara, ens centrarem únicament en tot allò que em va evocar el café d’aquella jove amb qui em creuava casualment pel carrer.
D’entrada em confesse fan incondicional de l’olor de café. Aquella olor que no traspassava la pantalla, però en la vida real és sinònim de casa, de començament, en tant que serveix per a donar la benvinguda a cada dia. Fins i tot em declare addicta a l’olor de café, juntament amb l’olor dels tarongers en flor o del narcís, que em fascinen de manera superlativa. Però més enllà de l’olor, no sé si som conscients de tot allò que porta afegit el café en totes les seues variants. Des del seu poder socialitzador fins a altres propietats miraculoses que ens donen forces per a suportar una jornada de treball que ha estat precedida per una nit d’insomni, o de festa, donada la seua capacitat d’adaptació al moment i a les circumstàncies.
Mai pot ser igual un café de màquina a una estació de tren o a un aeroport, que saps que el caurà malament abans de demanar-ho, que el primer café que algú et prepara amb estima, siga de manera rutinària o desitjada.
Igual que tampoc pot ser igual un café solitari al costat d’una finestra amb vistes a una realitat plena de possibilitats, que un café amb tertúlia adossada. Amb sucre o sense, però carregat de confidències, somnis i riures.
No és igual un café carregat d’estrés i desesperació a una sala d’espera, que el café pausat d’hotel després d’una nit de luxúria i passió. O d’una simple nit de descans i silenci. De vegades tant o més necessari que la passió.
Fins i tot el café, inconscientment, té una facilitat sorprenent per a traslladar-nos al passat. A aquelles vesprades de diumenge on el café, copa i puro tenien banda sonora, la d’un “carrusel deportivo” que per als majors era festa, però que per als menuts no era més que l’anunci que el cap de setmana començava a agonitzar i s’apropaven la dutxa i les obligacions del dilluns novament.
I sí, el café també és evolució. No sempre a millor evidentment, com queda de manifest en el simple gest de com hem complicat fins i tot demanar-lo. Un exemple més de com el café també és un reflex de la societat i ha derivat en un catàleg de possibilitats ben ampli, adaptat als gustos, exquisidesa o creativitat dels consumidors. Siga com siga, és clar que el café i les seues connotacions són infinites i van més enllà del que inicialment ens despertava a les pel·lícules americanes. Així que benvingut siga el café, a soles o en companyia, amb confidències o amb silencis, amb riures o amb llàgrimes, amb novetats o sense, però amb eixa olor inconfusible. Que el café continue sent una excusa perfecta per a reunir-nos, alliberar-nos, escoltar-nos i mirar-nos. Quedem per a fer-nos un café?
