Sí. Ni més ni menys, cada dia que passa el País Valencià pertany més a d’altres. Amb interessos aliens a les seues necessitats. I el mal és que aquesta situació es proclama a tot vent com una cosa bona per a la terra i per a la seua gent. Tal vegada ho és per a una economia neoliberal pura i dura. Però no per a cada veí i veïna.
Premsa i diferents mèdia van aquests dies plens amb els anuncis que la inversió forastera resulta cada volta més important al nostre País. Diners cap a les empreses. I via als fons d’inversió que són molt golafres, i sense sentit de pertànyer a cap cor sinó al del benefici cru i pelat.
Diuen que invertiran en açò i allò, en gigafactories o plantes d’hidrogen verd que seran el mannà que ha de resoldre els problemes de la ciutadania. Però, mare meua! És que ningú ja recorda que eixes inversions, si els venen mal dades, se’n van per on han vingut i sense donar ni explicacions ni compensacions pels beneficis que han rebut? És que han perdut, polítics i d’altres, el sentit, no ja de l’honestedat sinó el del benefici públic? Ford o Terra Mítica o l’Esso i tants altres abandonaran el carro només vulguen. I nosaltres, a callar.
N’hi ha més encara. Més venda. I és que fins i tot sectors com el taulell o el calcer van passant a poc a poc i sense fer massa soroll, a mans forasteres. Un exemple més: Baldocer, una de les empreses ben de casa, capdavantera, una de les importants de les terres castellonenques, passa a ser de capital mexicà. Mexicà, no ja ni alemany o dels Estats Units.
És a dir que d’una manera o una altra anem venent el patrimoni alçat sobre el treball i els capitals de la nostra gent.
És ben cert que el món està en venda arreu. I del que passe a altres llocs no podem fer, ai làs!, res. Però de veres els nostres polítics no poden? O no van poder o no podran?
Fa mal tot açò. Perquè a les dificultats polítiques, les exògenes o internes, cal afegir que la societat, escassament vertebrada per a donar resposta a aquestes problemàtiques, té l’inconvenient de no estar unida com seria convenient. Els partits a la seua i, com un dèficit ja històric assenyalat des de fa temps per personatges il·lustres, la dinàmica social és excessivament dispersa. Fraccionada en províncies i llogarets. Ací funciona a la perfecció allò que a cada cap, un barret.
Eixirem alguna vegada d’aquesta situació? Cal ser optimistes utòpics i recordar, per a tenir més força, que la història canvia i que el que ara és no forçosament ho serà en el futur.
Davant aquesta desfeta econòmica, continuada i massa persistent des de fa tants anys, caldria un canvi. Un canvi ara que, precisament des d’una òptica política, estem en un mal moment?
Quan érem joves estava de moda el mite aquell que com pitjor millor. No sé si és vàlida històricament aquesta afirmació. En tot cas. El que sí que caldrà és ser imaginatiu des de sectors limítrofs a la política de partits. I posar en joc escenaris i idees que tinguen atractiu. Imaginar i proposar valors que ara van a la baixa. Precisament perquè, creant un discurs diferent i engrescador, puga servir de màquina tractora. Altrament, dins el marc ideològic del neoliberalisme, no tenim res a dir. No hi tenim ni veu. Caldrà, doncs, fabricar-ne una. Des dels grups interessats. De totes i tots. Per a no anar venuts del tot, i venent-ho a dojo i sense esma.
