Algú em va dir una vegada que les articulacions prediuen el canvi d’oratge amb més precisió que un meteoròleg. I jo, per excés de reflexió més que per falta de fe, cada volta crec menys en experts que hui lloen un aliment i demà el qüestionen. Vostès recorden quan el peix blau era dolent i després era bo? Doncs ara resulta que alguns tornen a ser dolents per contindre mercuri. Igual passa amb la mel i el suc de taronja, que abans eren saludables i ara causen diabetis. Amb experts tan llepafils no s’estranyen si al dir «Dulce Corazón de Jesús» els puja el sucre. Si en fem cas estem condemnats a menjar sense grasses, sense sal, sense sucre, cervesa sense alcohol, coca-cola sense cafeïna, i suma i segueix. Cada dia un disgust perquè una autoritzada opinió ens alerta que un nou estudi acaba de desmentir-ne un anterior que ara nega el que un altre afirma i desaconsella el que recomanava. Conclusió: no hi ha cap aliment sense contraindicacions. Raó per la qual he resolt guiar-me pel refranyer: «La millor hora per dinar és quan hi ha gana i menjar». Que el sucre és nociu? «A ningú li amarga un dolç». Que cal evitar l’alcohol? «Amb pa i vi es fa camí». I com els antics epicuris practique el «mengem i bevem que demà morirem».
D’altra banda, no hi ha dia que l’Agència (espanyola o europea) de Medicaments, el Comitè de Farmacovigilància o qualsevol revista científica no ens amargue el desdejuni notificant efectes adversos d’algun medicament aprovat prèviament. Quan no són les vacunes contra la COVID, és I’ibuprofè; ahir fou l’eritritol i demà ves a saber. Sempre en estat d’alerta roja perquè cada dia descobreixen riscos i efectes secundaris com per a omplir una enciclopèdia. Diran que rectificar és de savis, però és més savi encara no errar i així evitar rectificar. Tanta lleugeresa resolutiva la paguem els ciutadans, ja siga menjant, ja siga prenent fàrmacs potencialment nocius, sense que els experts i organismes que els han aprovat assumisquen mai cap responsabilitat.
