Hi ha un conte de Gabriel Miró que he treballat en classes diverses al llarg del temps i que desmenteix el suposat esteticisme despolititzat de l’escriptor alacantí. Es diu “Una jornada en el tiro de pichón” i pertany al seu Libro de Sigüenza. En ell el protagonista flâneur dels contes fa exactament això, passar un dia al tir de colom, veient l’espectacle i copsant el sentit profund de l’esport elegant del moment i dels seus rituals associats. Amb una esmolada ironia narra l’esdeveniment des del punt de vista d’un colom que de sobte es veu lliure, que no pot creure la sobtada generositat dels homes i que tracta de gaudir de la llibertat i del cel blau. Immediatament després els trets, el plom al cos, la caiguda i les dents del gos del club, ell mateix molt elegant, que arreplega la presa.
Tanmateix, el que encara impressiona més al narrador és la presència de xiquets entre els espectadors. Fins i tot se sortegen alguns premis entre ells. Quan més tard li conta a un amic tot el que ha vist, aquell no té dubtes sobre les raons. Li explica que tot és ensenyament pràctic perquè els xiquets de les classes dominants esdevinguen caçadors i no coloms. Cal ser forts i destres, li explica, en la vida és necessari el sacrifici de molts, de molts coloms. I és preferible ser el que dispara. I Sigüenza queda molt commogut reconeixent la versemblança de l’explicació.
He seguit estos dies amb emoció la història de Sandra Peña, la xiqueta sevillana que es va suïcidar després de patir bullying al seu col·legi i no rebre suport ni del centre ni dels seus professors i professores. No s’activaren els protocols, he llegit. Encara que algunes informacions tractaven d’ocultar-ho, particularment en la peça que vaig veure a RTVE, eren cridaneres les voltes que havien de donar per esquivar el fet, la xiqueta assistia a un col·legi concertat confessional, Irlandesas de Loreto, es diu, un col·legi d’entranyables mongetes, aleshores. Sembla a més que altres pares ja havien alertat sobre la passivitat d’esta escola envers l’assetjament practicat per uns estudiants contra altres.
Immediatament vaig recordar la història de Kira López, que son pare manté en el record amb la seua activitat a les xarxes, una altra estudiant d’un centre concertat confessional que es va suïcidar després de patir bullying. I no només això, també vaig recordar els anys que vaig estudiar al col·legi La Salle, de Paterna. Em consta que els estudiants més bullies estaven molt ben considerats en el centre. Recorde particularment l’evident preferència que mostrava el professor de religió de segon de BUP, un hermano de La Salle, per un dels estudiants més sostingudament cruels cap a algun dels seus companys i la importància que li donava al seu criteri. Els bullies eren normalment xiquets de bona casa o, si més no, dels que havien estudiat en el col·legi des de Preescolar, vertadera aristocràcia interior. Els objectes dels seus assetjaments normalment els triaven entre els estudiants que s’havien incorporat en començar l’ensenyament secundari.
Aleshores no hi havia protocols ni res d’això, i algú podria pensar que potser aquells professors i professores no sabien el que passava i desconeixien la doble cara d’aquells estudiants tan formalets i tan aparentment devots. També se’m pot dir –ho he llegit estos dies– que el que ha passat amb Kira o Sandra pot passar també a un centre públic. Pot ser, no dic que no, però honestament crec que hi ha menys possibilitats.
En una de les notícies que s’han publicat estos dies al voltant de la mort de Sandra he llegit les declaracions del pare d’un exalumne del centre que va patir també assetjament. Diu literalment que “en este colegio triunfan los alumnos que tienen peor comportamiento” (Diario de Sevilla). Una mare conta que li digueren del centre que la seua filla era “muy quejica”. I tot això em sembla profundament versemblant i crec que és possiblement el que pensaven aquells professors de La Salle complaents amb els agressors.
Per a dir-ho en termes pedagògics, crec que això es relaciona amb el currículum ocult d’esta mena de centres. Com el tir de colom que representava Gabriel Miró, en el fons preparen els seus estudiants per a ser caçadors i no coloms. I en eixa assignatura implícita, els qui trauen les bones notes són els bullies. Ells són els triomfadors, els protagonistes dels festivals escolars, els preparats per a la lluita de la vida adulta, convenientment neutralitzada la compassió. Les víctimes, els coloms, els febles, l’únic que poden esperar aleshores és el menyspreu que els resigne a la seua condició de coloms en eixe repartiment de papers, en el tir de colom, en eixa escola de vida. I, hi ha vegades, fins i tot, que el que troben és la mort, el plom al cos, la caiguda, les dents del gos del club, també elegant. No faltaran en el seu cas, això sí, els colps de pit i les misses. I endavant, que al cap i a la fi part del projecte educatiu d’estos centres, no sé si molt cristià, ells fan com que sí, és continuar preparant els forts sent complaents amb els caçadors, perquè eixa és la idea, que siguen els que disparen, caçadors i no coloms. Eixes són les regles del tir de colom i el que no faran és qüestionar el joc.
