La ideologia neoliberal es concreta sovint en unes frases d’anar per casa que funcionen com axiomes, unes proposicions disfressades de veritat indiscutible que amaguen una allau de creences, simplificacions i mites que, tanmateix, tenen un gran impacte en el pensament comunament acceptat i en l’argumentari polític, des de la barra de bar a la trona dels parlaments.
Una d’elles és la que afirma que els diners on millor estan és en la butxaca dels consumidors.
Quan algú la pronuncia, la sent o la pensa des d’una posició d’acceptació i acord, està donant categoria de realitat a tot un núvol conceptual que no requereix validació i que, en general, gira al voltant dels impostos: qui escura les butxaques dels consumidors és l’Estat amb els impostos, els impostos no s’administren bé, hi ha massa funcionaris, els polítics viuen a la nostra costa, paguem massa impostos, les coses són cares perquè estan gravades amb impostos …
En resum, els consumidors -que haurien de tindre les butxaques plenes-, ara s’han transformat en contribuents i les tenen buides.
L’aportació de dades no fa canviar ni un mil·límetre el pensament màgic consolidat: les dades diuen que tenim pocs funcionaris respecte als països de la UE, que la pressió fiscal és de les més baixes d’Europa, especialment per als més rics…
El creient neoliberal obvia, fins i tot en el seu pensament, allò que els impostos fan possible: la sanitat i educació públiques, les infraestructures de transport, d’aigua, els serveis de seguretat, la protecció social, l’ordenació del territori, el tractament de residus… amb els llocs de treball que tot això genera.
Pensa que la millor manera de gastar els impostos recaptats és en serveis privatitzats. Desapareix de la seua vista la realitat que els serveis acaben sent de pitjor qualitat, que acaben sent molt més cars que quan eren públics, per fer més rics als accionistes d’aquestes empreses, i que han estat el focus principal de corrupció -és a dir de robatori- a l’estat espanyol.
Però hi ha una cosa que mai, mai, detectarà el creient neoliberal de peu: que només tindrà uns pocs diners a la butxaca tornarà a convertir-se en consumidor, i ja s’encarregarà la mà invisible del mercat -que ni és mà ni és invisible ni és del mercat- d’apujar convenientment els preus dels serveis essencials per assegurar-se que els diners estiguen on realment han d’estar: omplint les butxaques dels rics i poderosos que els utilitzaran per mantindre els seus privilegis siga com siga.
Una part la dedicaran a perpetuar l’engany: els diners, on millor estan és en la butxaca dels consumidors.
Els diners haurien d’estar, si continuem amb la metàfora, a la butxaca dels ciutadans i les ciutadanes. La ciutadania es defineix pels drets a què dona accés i pels deures corresponents democràticament establerts. Els ciutadans i les ciutadanes ho són perquè formen part d’una societat i, si hi ha transparència, informació i respecte, entenen que cal aportar part dels seus recursos per aconseguir beneficis socials positius, igual com saben que el seu consum té efectes personals, socials i mediambientals i són capaços d’actuar en conseqüència. Els ciutadans i ciutadanes són aquelles persones que, quan els diners no estan directament a les seues mans, poden seguir-li la pista i participar del seu control democràtic, les que estan informades sobre què s’està fent amb els recursos econòmics i quins efectes té això en la societat…
