En una part del món civilitzat, drets com la salut, la seguretat social o l’aigua, tot i l’amenaça del neoliberalisme, els garanteixen els mateixos estats. En canvi, drets com l’habitatge o l’alimentació estan en mans del sistema capitalista amb tímides regulacions. Mai he entés com és possible que l’alimentació, que ha sigut causa de tants conflictes i fam al món, estiga encara en mans dels desitjos dels mercats mundials. Esta anomalia ha fet que els objectius que persegueix l’agricultura moderna siguen insostenibles. Al final de l’anterior article, em comprometia a respondre la pregunta de com fer sostenible l’agricultura. El primer pas seria deixar de créixer i el segon, augmentar la diversitat dels agroecosistemes.
Parar de créixer no ha de ser una derrota, ha de ser l’objectiu vital de la humanitat, un objectiu del qual depén la salut del planeta i, per tant, la nostra. El capitalisme sempre ha perseguit un creixement asimètric, però il·limitat, i el seu èxit ha sigut fer creure als pobres que un dia es farien rics. Esta aspiració fal·laç fa que un pobre defenga els interessos dels rics, tot i anar contra els seus propis interessos. L’especulació amb el preu dels aliments és filla del creixement sense límits. Això ha d’acabar! Per això cal posar-se seriosos amb el dret a l’alimentació, cal garantir-lo i com més prompte millor. Igual que hem entés que la salut no és un negoci hem d’entendre que l’alimentació i, per tant, l’agricultura tampoc ho pot ser.
Per altra banda, tenim el problema que la convivència entre agricultura i medi ambient és quasi un oxímoron. L’agricultura va ser de les primeres activitats que va modificar equilibris ecològics, reduint la diversitat. Però al mateix temps, és de les que més ràpidament es pot adaptar al medi ambient. Tot i això, la intensificació de l’agricultura en els últims dos segles ha reduït dràsticament la diversitat de flora i fauna. Això fa que la convivència siga quasi impossible, per tant, és el repte més gran per als que investiguem l’agricultura amb l’objectiu d’incrementar la seua sostenibilitat. Els nostres esforços van encaminats a reduir inputs en la producció agrària, com poder ser fertilitzants i pesticides.
Els entomòlegs tenim la responsabilitat de crear coneixement per augmentar la diversitat i acabar amb la dependència als productes químics que controlen plagues en l’agricultura. Però l’enemic el tenim a casa; en la transició que va d’un sistema de control de plagues químic a un biològic, ens trobem a dos grups que des dels 80 s’estan enfrontant: els ecòlegs, que estan obsessionats a fer models per donar raó a teories, i els químics, que volen fer control biològic com si fora químic. Als primers els la bufa el control de plagues, els segons el que volen és transformar la indústria química en una indústria de productes biològics i/o ecològics i continuar per rebre finançament privat. A pocs ens interessa estudiar els ecosistemes, per entendre’ls i per promocionar escenaris sostenibles per a la convivència agricultura-medi ambient.
Com en som pocs, els nostres descobriments i les nostres solucions són automàticament silenciades i obviades, ja que no alimentem audiències. La introducció del control biològic en molts cultius va permetre millorar les collites tant qualitativament com quantitativament. La investigació en el control biològic de plagues que s’ha fet des dels 90 al meu centre d’investigació, n’és un exemple. Però això no interessa, sempre li donen el micròfon al Dr. Mulet per dir que els productes químics usats en agricultura són segurs i que això del control biològic és una ximpleria. El procés de regulació dels productes químics que ha de garantir la seua seguretat és molt qüestionat, ja que es fa amb només cinc espècies d’insectes beneficiosos, i es basa en protocols caducs, poc científics i propensos a la manipulació. Un producte pot ser segur per l’ésser humà, però no per tota la fauna.
I parlem d’insectes, que és des d’on intente des de fa anys fer la meua revolució. A pocs els agrada tindre’n, però són necessaris. Molts em pregunten què fer amb un insecte trobat en una planta que hi ha al balcó. La resposta correcta és: no fer res! La planta està en un entorn urbà, sort tindrà si hi arriben insectes beneficiosos. Al final el que faràs, amb insectes o sense, és tirar o canviar la planta per avorriment. La ciutat es va carregar un equilibri ecològic previ i ara toca fer-ne un altre introduint plantes reservori per les ciutats que produïsquen nèctar o pol·len per atraure a insectes beneficiosos. Però per això, necessitem gent que estudie insectes, plantes i ecosistemes. Cal deixar de jugar a fer de Déu, nosaltres no tenim ni poder ni control sobre la naturalesa, hi formem part, som nosaltres qui ens hem d’adaptar. L’energia que utilitzem per adaptar l’agricultura al medi ambient és immensa. Algú pensa que té sentit posar un hivernacle per produir tomaques on la temperatura hivernal baixa de zero i no hi ha llum solar?
Tothom vol la transició ecològica, però quan toca repartir diners i recursos per estudiar com fer-la, sempre s’obvia als de sempre, perquè quan travesses la línia de la ciència a la societat, qui et farà boicot són els mitjans a qui no regales polèmiques. Vivim en una societat eternament gattopardiana que vol canviar-ho tot sense canviar res. No es vol renunciar al que tenim, ni modificar les nostres conductes, ni aprendre a apreciar a qui genera coneixements. Al que aspirem és a seguir com si no res i que un Salvados faça reaccionar amb un tuit a alguna consellera. Cal parar el creixement i augmentar la diversitat de la nostra agricultura. Cada acció que prenem ha de ser compatible amb la vida, i no només amb la nostra. Hi ha vides, com les dels insectes, que són necessàries perquè hi haja vida. Som una peça més del cercle de la vida i no la més important, per això hem d’aprendre a conviure amb el planeta. Si continuem controlant tot, no eixirem mai de la insostenibilitat. Deixeu treballar a qui sap.
