La casa on vivien els meus pares, i on vaig viure jo més de deu anys, està en venda. Ara ells viuen a l’apartament del Port i aquella casa del carrer Sant Victorià ja no els fa cap paper. Els meus germans i jo, doncs, ens hem vist en l’obligació de buidar-la abans que algun interessat no se la quede.
Buidar una casa és una tasca hercúlia. Molts lectors s’hauran vist en una circumstància pareguda. Només amb el meu quarto ja m’hi he trobat prou faena, així que he començat a poc a poc a seleccionar el que volia guardar i el que calia, de totes totes, portar a les escombreries.
El primer problema eren els llibres. Hi guardava alguns centenars de volums, bàsicament dels anys en què estudiava Filologia. Vaig ser un alumne aplicat, de matrícula d’honor (i disculpeu la immodèstia), i per això preferia formar la meua pròpia biblioteca i assegurar-me les fonts primigènies de les diferents assignatures. Ara tot això ha de ser destruït, perquè ja no em cap a casa i ningú ho vol, ni tan sols les biblioteques públiques.
Regirant ací i allà, van apareixent algunes joies. Redescobrisc les obres completes del Che Guevara i de José Antonio Primo de Rivera. Les vaig llegir per curiositat intel·lectual, quan tenia uns quinze anys. Si tot adolescent és un friki, jo era friki i mig, ho confessaré. Em van interessar tant les peripècies d’aquestes personalitats antitètiques, que vaig escriure un assaig inacabat –als quinze anys!- sobre les semblances entre tots dos. Les semblances: eren joves revolucionaris (en el cas de J. Antonio, d’una revolució reaccionària), les morts dels quals van ser aprofitades per un poder superior (Fidel Castro, Franco) per mistificar la seua doctrina i aprofitar-se del seu llegat. A partir d’aquesta tesi vaig desenvolupar el meu assaig.
Més joies: el llibre de text de Literatura Espanyola de 2n de BUP d’Anaya, obra de Fernando Lázaro i Vicente Tusón. Aquest tresor l’he guardat bé, perquè em porta records inoblidables. Impartia l’assignatura Don Ángel, rector de la Parròquia de Maria Auxiliadora dels Salesians. Aquell bon home –un home bo-, típic capellà progressista dels anys 70, em va descobrir, a través d’aquest manual, la poesia de Machado, de Miguel Hernández i de tants altres escriptors imprescindibles. Encara el recorde bé, vestit impertorbablement de negre, amb la cara un poc xuplada, el rictus sever però bondadós, el seu castellà ric i cuidat. El manual, per cert, contenia unes pàgines insòlites: un apèndix dedicat a les literatures catalana, basca i gallega –en aquell moment estrictament fora de les aules- que em van permetre conéixer Salvador Espriu, per exemple, i em van introduir el virus d’una curiositat que seria definitiu.
He de confessar que vaig intentar vendre la meua biblioteca juvenil a alguna llibreria interessada (salvant els volums que he explicat i alguns altres). Davant la meua sorpresa, la resposta era unànime: els llibres no els vol ningú. En canvi, tenia una caterva de còmics de Marvel dels anys 70 en format llibre. Eren col·leccions quasi completes de Spiderman, Els 4 Fantàstics, La massa, Capità Amèrica, Doctor Estrany. Thor i molts altres. Si em vaig aficionar a la lectura, molt abans de començar a llegir llibres strictu sensu, va ser gràcies a aquestes vinyetes, a què estaré sempre agraït. Però no em cabien en casa i vaig acceptar una bona oferta a Wallapop per a vendre-los. Els llibres no tenen valor ni preu, els còmics sí…
I és així, a colp de record, com he anat buidant la casa de la meua adolescència i primera joventut. Ja no tenia a la paret el pòster d’Elvis Presley amb una guitarra de doble màstil (ell, que a penes sabia tocar-ne una d’un de sol), ni el de Bob Dylan amb una pegatina del sindicat polonés Solidaritat. Però vaig trobar la llibreta de música on vaig escriure les meues primeres cançons de cantautor frustrat, i els cassets on les vaig gravar. La guitarra de cordes de ferro que guardava al seu estoig també ha trobat un comprador. Així es van venent els records i els somnis. Així ens acomiadem de les cases on hem viscut etapes decisives de la vida.
