Recorde aquells temps quan tots i totes estàvem molt impressionats i horroritzats pel famós «toro de la Vega» de Tordesillas, a Castella. La tradició aquella, de ben reconeixible estructura medieval, d’anar perseguint un bou amb llances fins a carregar-se’l i donar honors a qui havia aconseguit fer-ho el primer, en efecte, era d’una barbàrie notòria. I, potser per això, es va convertir en una barbàrie de moda. Recorde haver-ho comentat en alguna ocasió: blasmar molt fort contra el bou aquell de la Vega, que al cap i a la fi ens agafava molt lluny, era molt fàcil, ens feia sentir com a grans defensors dels animals i ens estalviava mirar molt més a prop, a altres barbàries, potser de menor intensitat, però barbàries al cap i a la fi, situades al centre de les festivitats de molts pobles i comarques de nord a sud del País Valencià. I potser ja va sent hora de nomenar un dels grans elefants a l’habitació del valencianisme: els bous al carrer.
Qualsevol que, amb una mínima sensibilitat cap al maltractament animal, s’haja acostat a algun d’aquests espectacles sap que és una experiència profundament desagradable. Un animal herbívor que evidentment l’únic que vol és que el deixen en pau és sistemàticament assetjat per una colla de mascles ritualment ocupats a exhibir la seua masculinitat hegemònica i que volen que el bou (o la vaqueta) amenitze l’audiència fent envestides més o menys exitoses, pujant a un cadafal, caient a la mar, o altres varietats locals. Per a fer-ho més espectacular a la nit se li posen unes boles en flames en les banyes, i així el pobre animal perd el que li quedava de dignitat (en els millors dels casos) convertint-se en una garlanda ambulant i envestidora. I encara cal agrair -expliquen els bouers- que s’han anat eliminant altres distraccions abans habituals com ara donar colps a l’animal amb pals de diferents grossors. Recorde haver presenciat això fa anys a un poble del Camp de Morvedre al qual fins i tot hi havia una autoanomenada «penya els bastos», que tenia com a senyal d’identitat precisament aquesta pràctica tan noble de colpejar en escamot un bou indefens i solitari (o una vaqueta, que no feien distincions).
El component tradicional que aquesta pràctica té de ritual d’iniciació masculí, de celebració i confirmació de l’entrada en l’edat adulta dels mascles joves fa, per cert, que siga molt habitual i nombrosa la participació de menors d’edat. Fa gràcia la sorpresa amb la qual es rep aquest fet quan algun menor es veu implicat en algun incident o resulta ferit. Recorda a aquella famosa escena de Casablanca quan el capità Renault pren com a excusa per tancar el local de Rick el fet sobreactuadament escandalós que allà es juga, quasi alhora que rep els guanys propis en les darreres apostes. Quina sorpresa, participen menors als bous al carrer, va dir ningú mai, almenys amb sorpresa genuïna.
Enguany hem tingut un poquet de tot: rebolcons diversos, ferits de diversa consideració, una persona morta (si no me n’he perduda alguna), un bou ofegat a Xàbia (l’any passat a Dénia), bous prèviament ferits sent embolats a l’Alcora o Vistabella, i embolaments especialment maldestres que han multiplicat encara més el patiment del bou, com ara el que mostrava el vídeo, ai, gravat a les festes de Sollana, el meu estimat poble d’adopció. Vull recordar a més el fet inconcebible que l’any passat una dona que anava tranquil·lament a missa al seu poble, Almàssera, va morir en ser envestida per un bou que s’havia escapat de les festes de Tavernes Blanques, el poble del costat. Això va ser qualificat d’accident i una desgràcia i circulen, que tal dia (el quinze de juliol) va fer un any. Particularment, que els bouers isquen perjudicats em produeix poca solidaritat. Al remat, qui no vulga pols que no vaja a l’era, com sentencia la dita popular. Però aquella dona no volia pols i no havia anat a cap era. I a això no hi ha dret.
I els bous, és clar, tampoc volen pols. I a aquesta «era» plena d’éssers humans insensibilitzats i envilits i possiblement estimulats per substàncies diverses els han dut per la força. Crec que cal dir-ho clar i ras: una festa que consisteix a divertir-se assetjant i maltractant tumultuosament un animal no és admissible hui en dia. Crec que no és suportable com a societat, perquè, entre altres coses, en tant que fan un ús recreatiu del seu patiment, són una escola de maltractament als animals, d’insensibilitat, de crueltat cap al feble.
Crec que des del valencianisme, si més no des del valencianisme d’esquerres, cal anar nomenant aquest elefant -aquest bou- en l’habitació, fora dels habituals càlculs i contorsionismes diversos sobre aquest tema (amb excepcions que cal destacar i reconéixer, com ara Glòria Tello a la seua etapa com a regidora de benestar animal a l’Ajuntament de València). Perquè potser a més no tinguen tants vots com es pensen entre el col·lectiu bouer i perquè no pot ser que no hi haja veus crítiques sobre aquesta festa bàrbara i anacrònica en els pobles del nostre país. No pot ser que a tot el món al Camp de Morvedre, a Dénia, a Xàbia, a l’Alcora, a Vistabella, a Tavernes Blanques o a Sollana li agrade moltíssim sentir el bram d’un animal acorralat, li semble meravellós que el seu poble siga conegut per aquestes pràctiques, o no estiga en contra del maltractament animal per molt tradicional i identitari que siga. I aquesta gent té dret també a sentir-se representada, perquè aquesta és, a més, una causa evidentment justa. Les tradicions canvien i evolucionen amb els diferents processos socials i si hi ha tradicions que embruten el poble que les sosté, no crec que hi haja cap problema -de fet tot el contrari- en deixar-les arrere. Un poble sense bous al carrer, sense bous embolats, sense bous a la mar, és un poble millor.
