En el moment de redactar aquest trist comentari hi ha set morts humanes absurdes i, tanmateix, hi ha també la continuïtat de festes al carrer en molts pobles el nostre país. Fa temps que vaig insistint en el tema, a poc a poc, però observe que hi ha més veus crítiques. Lamentablement, persisteix la inèrcia del temps i una visió, al meu parer, plena de contradiccions, que defensa els bous al carrer com una tradició i fins i tot com una manifestació cultural. La cultura i les tradicions deuen ajustar-se als valors del present, a les concepcions avançades, i en aquest cas als drets humans i als de les bèsties. Algú pot ignorar com el bou embolat és sotmès a un patiment innecessari totalment, sense cap finalitat justificable?
Durant el temps que vaig estar al Consell Valencià de Cultura, l’inefable Serafín Castellano va intentar que la nostra institució es pronunciés a favor dels bous al carrer, i el resultat fou un informe molt clar en el qual es considerava que eixa pràctica no s’ajustava als criteris marcats per les instàncies culturals internacionals. Tanmateix, es va encetar a la Conselleria un expedient per a declarar els festejos taurins, incloent-hi els bous al carrer, com a Bé d’Interès Cultural, sense que tal pretensió arribes a bon port. Recordem que eren els temps del PP. Ara vivim el canvi, sens dubte, i com ja he dit, continuem amb el drama de les conseqüències dels bous, especialment amb ocasió de les festes locals. Quan la gent, fins i tot persones que ocupen càrrecs representatius del canvi polític, s’adonarà que aquesta pràctica i espectacle no són propis del segle XXI ?
El nombre de persones que ens han deixat a causa dels bous al carrer ens ha de fer pensar, doncs més enllà del dolor i l’acomiadament de les víctimes, cal replantejar la substitució dels espectacles taurins per altres opcions més justes i raonables. Hi ha un fum d’espectacles possibles a fer, i és rellevant que no impliquen dolor innecessari ni perill per als humans. Els animals són éssers nobles i ens poden oferir alternatives de vida i també d’oci.
No ens resta més que insistir, tot esperant que la gent, la nostra gent, reflexione i no es deixe portar pels sentiments més primaris.
