Si la lluita contra el canvi climàtic no avança, és perquè tenim per un costat uns negacionistes que es dediquen a fer cunyadisme en xarxes i tertúlies, i per un altre costat, tenim uns hipòcrites que fan postureig ecologista i greenwashing als mateixos llocs que els primers. Des que les autoritats van assumir que el canvi climàtic existia i que calia lluitar perquè la temperatura no pujara tant com les prediccions ens deien, em fa la sensació que hem omplit els nostres vocabularis de termes com sostenibilitat, resiliència, economia circular, etc., però al remat no es fa res i tot continua igual o empitjora.
La nostra relació amb el planeta, sobretot en les últimes dècades, és totalment antropocèntrica. Som, suposadament, l’espècie intel·ligent, però ens comportem com una plaga. Exterminem altres espècies, contaminem aigües, destruïm ecosistemes, malbaratem recursos naturals i destruïm biodiversitat, que és també un recurs natural. Esta visió antropocèntrica, afecta també l’agricultura, sobretot des que l’ésser humà va començar a produir d’una forma intensiva per a alimentar les ciutats industrials que buidaven les zones rurals i per a exportar aliments a un món cada volta més globalitzat.
Els monocultius han començat a ser part i protagonistes dels nostres paisatges. Ningú es pot imaginar ja una Plana Baixa sense clementines, una Ribera Alta sense taronges o una Ribera Baixa sense arròs. Paisatges agraris com l’Horta de València o el Baix Segura, que han alimentat durant segles els valencians estan o desapareixent o intensificant-se cap a monocultius. L’objectiu de la nostra agricultura ja no és alimentar la proximitat, és alimentar el món. Ser l’«horta d’Europa» està cada volta més acceptat i defés. Ningú es planteja que açò és altament insostenible, ningú parla de la pèrdua de biodiversitat que hi ha hagut en la nostra terra per la intensificació de l’agricultura i ningú es planteja canviar el sistema o minimitzar-ne els efectes.
En esta agricultura a la qual ens hem acostumat, controlada per l’ésser humà, amb l’objectiu únic d’alimentar la població mundial i buscant el benefici capitalista de només uns pocs, la definició de bo i roí va lligada al que ens és útil i al que no als éssers humans. Així és com parlem de males herbes i bones herbes o insectes roïns i insectes bons. I això no només ha sigut acceptat pels agricultors, també ha sigut acceptat per la població. Només cal vore els mitjans de comunicació i els influenciadors a les xarxes socials, que no paren d’utilitzar esta terminologia.
Fa uns dies, al vore una gallineta que estava en una planta, li vaig comentar a una companya que em queien malament perquè es menjaven els pugons. Ella sorpresa em va argumentar que això no podia ser, perquè eren bones perquè es menjaven els pugons que eren roïns. El que ella no sabia és que amb la idea que eren bones s’havien introduït espècies asiàtiques de gallinetes a Nord-amèrica i Europa que han desplaçat les autòctones i han creat desequilibris ecològics en les poblacions d’insectes. Esta anècdota em va fer pensar com la manca d’informació ens fa establir qui és bo i qui és roí segons els nostres interessos i no els de l’ecosistema.
Quan modifiquem un ecosistema per a introduir un cultiu, creem un desequilibri en l’ecosistema, que necessitarà un temps per a tornar a equilibrar-se. Això és més difícil quan el cultiu esdevé un monocultiu, ja que s’elimina una quantitat de plantes i insectes que ja no seran part de l’ecosistema i no aportaran biodiversitat. És en este escenari quan, nosaltres els humans, diem que tenim una plaga. Però en realitat el que tenim és un insecte que de sobte es troba amb una quantitat enorme d’aliment a menjar, sense cap competència i sense cap risc de ser menjat per altres insectes.
La solució humana a l’aparició d’una plaga, des de l’aparició de l’agricultura intensiva, ha sigut l’ús d’insecticides. Estes substàncies acaben, en teoria, tant amb el que considerem com a plaga com el que no. Produeixen com un armageddon en l’ecosistema on, curiosament, al remat l’únic que sobreviu és l’insecte considerat com a plaga. De fet, els insecticides el que fan és seleccionar els individus més forts i resistents que s’acabaran imposant i faran inofensiu el mateix insecticida, que seguirà sent letal per altres insectes i nosaltres mateixos. L’alternativa que molts han venut com a vàlida és canviar productes químics de síntesi per productes naturals i vendre que són bons perquè són ecològics. Però els efectes continuen sent nocius per la majoria d’insectes i el problema persisteix.
Des que Rachel Carson va escriure Silver Spring als 60, la consciència ambiental va augmentar i l’ús d’insecticides per a controlar plagues es va començar a qüestionar. La resposta va ser començar a estudiar els insectes que es menjaven els insectes plaga. Una solució nova que se’ns plantejava i que vam humanitzar amb el concepte d’insecte útil o beneficiós vs insecte plaga. Es passava de fer un tractament amb un insecticida a soltar uns insectes per a controlar plagues agrícoles. Amb el mateix concepte, l’agricultor continuava seguint un calendari d’aplicacions sense cap raonament. Es veuen pugons en el taronger, li compre gallinetes a una empresa que les cria i les solte perquè mengen pugons. Gallinetes bones vs pugons roïns. El que la nostra ment humana veu simple, no és simple. Introduir un insecte crea un altre desequilibri i a la llarga causa altres problemes que afectaran el nostre ecosistema i li continuaran produint maldecaps a l’agricultor.
Què fer? Doncs conviure amb el planeta, començar a adaptar-nos al planeta, i no que el planeta s’adapte a nosaltres. Que l’agricultura convisca amb el planeta és possible, només cal fer el que durant segles hem fet: conviure. Naturalitzar monocultius és possible, només hem d’acceptar la presència d’insectes i de cobertes vegetals, naturalitzar marges o tindre una diversitat de cultius Amb això atraurem biodiversitat que crearà un nou equilibri en el qual una varietat de plagues convisca amb una varietat de depredadors i parasitoides, i on les diferents plantes li donen aliments a tots estos insectes i nutrients a la terra. Cap insecte serà bo o roí, cap herba serà bona o roïna, només membres d’un ecosistema.
En el context actual d’emergència climàtica i mediambiental, ens calen idees revolucionàries i molta pedagogia, però sobretot ens cal acceptar que som una part més de l’ecosistema en el qual vivim i que podem conviure amb la resta de la biodiversitat existent. No podem permetre-nos que la gent que té visions antropocèntriques li pose obstacles a les idees revolucionàries i no deixe fer pedagogia. Tant en les escoles d’agrònoms, com en els centres de recerca agrària i fins i tot en les escoles, hem d’explicar esta revolució de l’agricultura que és beneficiosa per la mateixa agricultura i nosaltres. Cal assumir que en un ecosistema tota política antropocèntrica, a la fi, és una política contra nosaltres.
