Les cafeteries són llocs on es troben subjectes dels més diferents pelatges ideològics per tal de discutir i debatre sobre els assumptes més diversos, al voltant d’una bona tassa de café i un croissant. Fa pocs dies, Víctor, un meu amic que era professor de Francés en un institut públic del Cap i casal em confiava, enfurismat, que estava fastiguejat pel carés que havia pres l’assumpte de l’educació en el Principat i a València, amb l’última reforma educativa i els mediocríssims resultats dels alumnes en les proves internacionals PISA i TIMMS. Per al meu amic, home d’una peça i fet a l’antiga, mentres les associacions de pares i mares estiguen dins dels mateixos instituts, no hi ha res a fer. Víctor va tindre quatre fills que van acudir a una escola pública, tots tenen estudis superiors i es guanyen prou bé la vida. Jo li recomane, entre curts glops de café, que tinga una mica de paciència i que, potser, amb la nova llei educativa, les noves mesures de reforç, la baixada de les ràtios i l’augment del finançament l’assumpte de l’educació millorarà ostensiblement. Però ell em respon, amb la mirada encesa de ràbia i frustració, que no es tracta d’un problema de lleis ni de diners, que és un problema de falta d’educació des de casa i que també es tracta d’un problema de mètode, la metodologia pròpia de l’escola concebuda exclusivament com a lloc de socialització i de realització personal de l’alumne. Un sistema que, segons ell, es correspon amb una idea romàntica profundament errada i empíricament fracassada. Per al meu amic, l’escola és un lloc a on l’alumne va a aprendre coses i amb repecte envers el docent, coses que la seua famíla no li pot ensenyar i que tenen molt a vore amb tot un enfilall de persones excelses com Pitàgores, Tales, Plató, Aristòtil, Ciceró, Llull, March, Cervantes, Montaigne, Molière, Racine, Shakespeare i molts altres. La resta és una xarrameca insofrible. Víctor afirma que la reforma de l’educació és una quimera, una enganyifa, i que ara només tenim uns instituts lamentables que suposen una autèntica tortura per als alumnes que volen aprendre i per als professors que, de veres, volen ensenyar. Mentres em solta tota eixa retafila d’arguments, me’l mire entre preocupat i sorprés, té les venes del coll a punt de rebentar i pense sobre la classe de país i de gent que som: vehements, apassionats, dispars, inconnexos… Al final, prenc la paraula i li dic, tocant-li suaument el muscle: “Amic, tu i jo ja estem jubilats, el nombre dels destarifats és infinit, eixa ja no és la nostra guerra”. I ell em contesta, ja més calmat: “Sí, Vicent, ja ho sé, però fa més de trenta anys que els ho dic a eixos destrellatats de l’administració educativa i ells, tan tranquils, com qui sent ploure. Només puc dir-te una cosa: j’ai fait ce que j’ai pu (he fet el que he pogut). Bon vent i barca nova”.