Em resulta particularment preocupant el fet que moltíssimes persones del nostre país, amb mancances formatives i com a conseqüència del tedi i del malestar que senten, han fet de determinades idees polítiques, més o manco encertades, més o manco peregrines, l’element axial de la seua vida i de la seua pròpia identitat. Estes persones, com que estan totalment convençudes que s’hi juguen la seua pròpia essència i el sentit de la seua pròpia vida, són totalment incapaces d’entaular un debat mínimament seré i fructífer amb altres persones que pensen de manera distinta a la d’elles. Viuen atrinxerades i encegades per les seues pròpies idees, encapsulades en una mena de bombolla cognitiva estanca, totalment impermeables al fet que hi puga haver éssers humans amb opinions totalment distintes a aquelles que elles defensen amb tanta vehemència.
Una bombolla cognitiva és una espècie de cambra d’eco en què cada pregunta que llancem a l’aire (o a la xarxa electrònica) és contestada per mitjà de discursos alineats amb les nostres pròpies creences i que, per tant, envigorixen les nostres posicions de partida. Es tracta d’un espai ple d’idees que es reforcen mútuament i de profecies autocomplides. Este fenomen de la bombolla cognitiva es veu molt potenciat actualment amb l’emergència d’Internet i de les xarxes socials. Si una persona determinada té, per exemple, una ideologia X; els algorismes omnipresents en la xarxa tendiran, irremissiblement, a subministrar-li, a partir del seu propi historial de recerques, vídeos, àudios, articles, anuncis i continguts que siguen molt conformes amb les seues creences, gustos i conviccions. És per això que a qualsevol usuari d’una determinada xarxa social solen arribar-li principalment continguts que estan molt en consonància amb les seues preferències i amb el seu ideari religiós, polític o social. Tot i això, no cal dir que este fenomen de les bombolles cognitives no és privatiu de la societat contemporània de la informació, ni tan sols requerix una ferramenta tan complexa i sofisticada com és Internet: a l’Edat Mitjana n’hi havia prou per a crear les dites bombolles amb el homilies del capellà o les arengues i ordes del rei o del senyor feudal; a l’Alemanya dels anys trenta i a la Ruanda dels noranta n’hi va haver prou amb els periòdics i la ràdio…
Esta bombolla cognitiva estanca a la qual faig referència s’assembla d’allò més a una mena de «zona de confort polític hermètica». Estic convençut que si no som capaços d’eixir d’eixa zona de confort i no mirem d’intercanviar punts de vista amb els qui pensen de forma diferent a nosaltres, continuarem gaudint dels dubtós avantatge de viure en una societat irremissiblement polaritzada on, dins de cada bombolla, les meres opinions quallen i tenen una fortíssima tendència a petrificar-se i a convertir-se en dogmes inqüestionables. A primera vista, la cosa pot resultar suportable perquè una societat opulenta, com la nostra, es pot permetre el luxe d’estar fortament polaritzada: cada u s’ajunta amb els seus i anem fent. Com diu el nostre refranyer:
Cada u en sa casa i Déu en la de tots.
¿Però, què pot arribar a passar quan les coses venen mal dades i les variables macroeconòmiques del país semblen encetar un ball inquietant i desassossegador, amb una crisi econòmica que encara cueja des de fa moltíssims anys, una pandèmia inacabada, una guerra de conseqüències desconegudes, una inflació galopant, una crisi energètica mundial, una emergència climàtica i medioambiental més que preocupant i un deute públic que sobrepassa el 120% del PIB de l’Estat? És en eixe moment que els dogmes latents en les diferents bombolles cognitives cobren molta més força, augmenten la pressió sobre la superfície interna de la bombolla i poden, fins i tot, rebentar-la per tal d’eixir fora i intentar conformar allò que alguns anomenen «el discurs social hegemònic». Esta eixida de la bombolla es pot realitzar de forma gradual i esglaonada (a la britànica) o de forma abrupta, topant violentament amb altres dogmes i idees sorgits d’altres bombolles. De qualsevol manera, a mi em sembla que la bona traça a l’hora de navegar les procel·loses aigües de la nostra agra política, sense escarafalls ni esgarips, és directament proporcional a la nostra capacitat d’eixir, amb certa assiduïtat, de la nostra zona de confort polític i d’establir ponts entre les diferents bombolles cognitives que conformen la nostra vida política. Tingueu ben en compte que els perills de viure totalment immersos en la nostra bombolla cognitiva i aliens a tot allò que passa defora són més que evidents, només heu de fer una ullada als llibres d’Història.
