De tant en tant a la premsa afecta al règim, no per casualitat generosament subvencionada, li entra el pànic. Cada vegada que sembla empitjorar la mala salut de ferro de la monarquia, pal de paller de tot el muntatge constitucional, arma l’enèsima campanya de blanqueig institucional. Per exemple a compte de la desclassificació de papers secrets del 23F quaranta cinc anys després d’aquella perillosa fantotxada. Abans de l’examen minuciós dels documents per part dels historiadors, ja han posat la nota final: un excel·lent per a l’hereu de Franco, emèrit i fugat, que va salvar Espanya dels facciosos encapçalats per aquells Tejero, Armada i Milans del Bosch. Aplicada de manera retroactiva, la medalla salvadora del 23F torna a lluir com si fos nova en el seu vestit de gala i l’exculpa dels negocis fraudulents que li ha permès la democràcia coronada. Malgrat les ombres, la tardança del rei en l’aparició televisada d’aquell dia, les converses que va mantenir amb els principals implicats en el colp, la intervenció directa d’agents dels serveis secrets o la impunitat amb què es va obsequiar no pocs integrants de la trama colpista.
Benvinguda desclassificació, doncs, encara que tardana i perfectament controlada pels millors TEDAX (Tècnic Especialista en Desactivació d’Artefactes Explosius), els artificiers de tota la vida. Perquè les preguntes pertinents depassen el 23F per estendre’s a la mateixa existència de documents “confidencials” i de lleis que els emparen, els top secret ordenats en nom de la seguretat dels estats o les seues elits, aquells fons reservats d’informació que escapen al control democràtic i són causa constant d’excessos i injustícies. Posem-hi els GAL, els seus segrestats i morts sota el paraigua intocable del todo por la patria, posem-hi la guerra bruta contra l’independentisme català, reiteradament descoberta i denunciada sense a penes conseqüències. Hi ha coses que no emergiran mai a la llum des de les clavegueres de l’estat i que com en el cas de Tejero, que moria a Alzira a 93 anys l’endemà de la desclassificació dels papers del 23F, se n’aniran a la tomba amb els seus responsables.
Però, bombes o simple traca (ara que s’acosten falles), la setmana ha anat carregada de notícies que poc o molt duran cua. La bomba de la imputació que la jutgessa Nuria Ruiz ha elevat al TSJ contra Mazón, a qui el displicent Feijóo continua mantenint sota el paraigua del partit, contestada per la reacció nerviosa de l’Audiència de València d’obrir judici oral contra Mónica Oltra. Doble o triple vara de mesurar d’un sistema judicial sobrepoblat de magistrats que són jutge i part. La traca l’ha posada de nou la Conselleria d’Educació en censurar els escriptors no nascuts al País Valencià en el curriculum de literatura catalana, altrament dita valencià-literatura. L’amputació es remunta al paleolític de l’època de Tarancon i és un gest per a la galeria fet amb tota la mala bava però inviable. Ja sabem que l’espanyolisme de PPVox no té cap sentit de la decència ni de la vergonya en la seua estratègia de confusió manipuladora. Per molt que els seus atacs siguen un insult a la intel·ligència, saben que una literatura és una llengua i que una llengua i una cultura és un poble, amb tots els matisos que facen al cas. Els Països Catalans continuen sent l’enemic públic número u, el gran tabú del règim, el secret més ben guardat per l’estat. Però sovint la traca més inofensiva es descontrola i provoca un incendi de conseqüències imprevisibles. Jugar amb foc té aquestes coses.
