(Tardor 2010)
Les nits d’estiu al passeig els dies de pau i encert, en què no anguniejàvem per atansar-nos als locals de marxa de la platja, eren de somni, d’una placidesa que ratllava la felicitat, asseguts a les còmodes cadires de fusta i ferro de la terrassa, o millor, al portal de casa de marbre blanc i fresc, escoltàvem els grills en silenci i amb els llums del negoci apagats, l’aigua de la bassa esdevenia primordial al bell mig de la quietud de les coses, en contrast amb el desgavell d’unes hores ençà, de veus i rialles amicals que, però, l’emmudien del tot, i la serenor del cel que deixava en suspens el més lleu oratget.
Ahir mestralejava de valent en apropar-me a ciutat de garbí, costera avall, les riberes de gaidó, guardant-me de reüll i em planyia per la intensitat del trànsit, que en aqueixes hores primeres del migdia no sol ser espés però que s’havia convertit en un degoteig incessant de camions en processó, colpejats de gairell pel vent que ratxejava fort, joguinejant-los tant que m’asprava de passar-los a frec, com gegantines baluernes enfurismades pels batecs de la mar un jorn de fellonia feréstega.
S’albira ja el final, amb recança tanmateix dels dies passats a frec de la por, immensa alguns dies, i es desitja haver aprés ni que siga l’aturador del desgavell que xucla sense fi, però és tan feble el convenciment que diries que sempre s’és a punt de recomençar el desfici, d’obviar els marges que afiten la boscúria fosca, d’escoltar altre cop les remors intenses i insistents del cercle sense fi, i reprendre el camí que no duu enlloc perquè enlloc és on ets si el segueixes, cec i mut de companyonia, abstret dels signes que t’amaren i et fan humà, poc o molt, però humà al capdavall.
Ja hi sóc altre cop a la serra, al meu racó solitari, d’atzucac imprevist, assolellat i humit a l’ensems, de fresca perpètua i el lleu bes del jove sol de carícia llampant, ombrívol i feréstec, amable i pròxim, d’hores de lluna més aïna que llaurades pel senyor de la llum, d’argent de plom la corfa dels arbres que es miren de lluny el blat daurat de les planes, un racó de silencis imaginats, de somnis que es planifiquen solets, de cels travessats per la soca làctia cada nit, en cada bes de lluna.
Hivern (altre cop) 2010_11
Segon dia d’aucell diví, d’aquells que no volen l’aire sinó que s’estan i prou a les envistes dels miralls que amb la seua sola presència van recreant per a llurs ulls aguts, màgiques visions que el jaure i el passeig urbà ajuden a confegir-se, llampecs de joia que la casa disposa, la lectura afavoreix i la música acota, cada tarda, cada matí que m’assec i faig exactament allò que tinc ganes de fer, llepar els préssecs tebis i recórrer llur distància, atansar-me a la vertical, sempre de nombres primers.
Aquí a València el temps quotidià ja comença a detenir-se per l’estada a casa i a ciutat els dies feiners, que el costellam té associats més aviat al diari de cotxe i escola del Baix Vinalopó i l’Alcoià, una aturada temporal que provoca pau i desencadena passions ben vives, que la trama habitual esmorteeix de bon de veres, però que també convida a les coses petites i senzilles, tranquil·les del dolç passar-la sense fer res més que allò que el cos et demana, tocar el cel amb les potes dels dits, contemplar les coses que et fan companyia de tants anys, reconèixer-te en les petjades de la teua vida.
I finalment arriben els sopars i els dinars, i les vespres de tot plegat, aixecades les expectatives, el cos deixondint-se de la poca traça a què la solitud habitual el té avesat, els gestos afuats per les novetats previsibles, el cansament que la mandra per haver-te de relacionar s’accentua i la tarda es torna devessall de peròs que se succeeixen un darrere l’altre en una corrua d’infrangibles impossibles i recialles sense memòria, i el temps s’escola massa ràpid, més ràpid que no voldries, i tanmateix qui t’espera són els teus, els únics que queden de tants.
Demà la mare, Boira, complirà anys, aquesta cosa que tan poc li agrada i que a tu i a mi ens fa més com si res, l’un per manca de consciència i l’altre també, segurament per no haver de recordar-nos del fet inqüestionable que un dia no hi serem, que serà quan hom no siga pensat per quelcom, i tu i jo sabem que sempre ho serem per la mare, quants anys complirà, tants hi serem a la terra, Boira, per això ens fa tanta gràcia que a ella li’n faça tan poca.
Darrer dia de l’any i idèntiques opcions de contemplació del món, aquí a Consell, on res no sembla que es moga, aparentment, perquè és un mirall, tret del cel que és el mateix espectacle grandiós cada dia, les coses es desplacen suaument, un carrer que s’entapissa i es fa passejívol, uns encenalls nadalencs que s’il·luminen per primer cop a les portes del poble, una finca que s’acreix sota la grua enfiladissa, la gent que muda llur condició i envelleix lentament, els contorns de les coses que s’afuen com coltells acerats durant les tramuntanes hivernals.
Els anys de glòria, al passeig amb la mare, a la casa negoci per on tothom hi passava, les nits d’estiu, els dies esplendorosos dels hiverns de pluja intensa, els sopars a la cuina de la casa negoci, la casa negoci de trinca, estrenada l’any 62, l’escala de caragol, el terrat de doble cara, els cims dels arbres de la terrassa, els coets que llançava per espantar els ocellets que feien malbé l’estada dels clients, els cambrers arraulits al finestral de la vorera d’on eixien enfurismats per arribar ràpids a les taules i descarregar el guany vençut del cost de la comanda i volar altre cop, altra taula, cap al ventanal.
E L S P O B L E S
El poble era d’esquenes al passeig, li era fronterer; aquest resultava el límit afitat pel sequiol que el vorejava de les antigues inundacions del Vaca, i li pertanyia. El pla del passeig jau sobre la vall a peu pla del nivell dels antics sediments, i en canvi el poble s’enfila sobre el pla inclinat que s’acreix falder a la muntanya de les Creus, amb l’Ajuntament lleument elevat sobre la planícia llaurada pel llit del riu i totes les barrancades que s’escolen, de les Creus al nord i de l’Ombria al sud, i encara del Portijol a l’oest. A l’Est, la mar.
Les olors dels dies de pluja a la llarga tardor…esperada perquè la casa negoci esdevenia la casa pairal, on no entrava gent desconeguda que et sorprenien dinant, assegut a la taula davant d’aquell arròs caldós que no hi havia manera d’empassar-se, tan bo com estava, però la preferència sempre era fer-se el nin i que la mare et preparés ràpidament una truita francesa amb uns tomàquets d’amanida, tan simple…la pluja.
No baixes de la vorera! Em deia la mare cada cop que m’havia de desplaçar fora dels límits del passeig per anar a escola, anar al mini mercat (Vegé) de la plaça (de l’Ajuntament), a ca l’Eduardet el Nano, a la farmàcia, a missa, a la replaceta, a l’estanc, a la papereria Aparisi, a ca l’Igor, el confeccionador de robes, al sindicat vertical, al Banc de València, al Bar Nou, al forn del carrer Nou, tot un món altre s’obria en girar la cantonada del Montecarlo amunt, que podies travessar en voler i trobar-te el senyor Pepe de comandant de l’immens navili.
La Parca A Gràcia
Si el jorn s’atura i em venç el temps que ho faça un dia suau de sol tebi que em puga dir adéu amb calidesa, que els sorolls que s’escolen definitivament es puguen barrejar sense estridències amb els que produeixen els rems en colpejar l’aigua del llagut que m’ha de conduir a l’altra banda, que els ocells li facen el rondó, deixeu-me quiet una estona fins que la rigidesa del meu cos s’impose a la flàccida vulnerabilitat del meu ésser, que els llampecs darrers de llum que impressionen les meues parpelles ja closes dibuixen maragdes de mar i blaucels d’horitzó, i l’olor de salnitre hi senyorege.
La ciutat
A la ciutat no es fa de nit ni capvespreja, senzillament els fanals s’encenen i ho il·luminen tot, contaminant, com tampoc no plou, sinó que t’esquitxen gotes de brutor que regalimen de façanes i arbres reblerts de guano de coloms, ni es fa de dia, perquè el sol et sorprèn quan guaita per darrere de qualsevol edifici, ni comanden els ritmes de les estacions, vist que tot s’aplega al so repetitiu de la perennitat, ni les hores del dia són reflex del pas de les ombres regides per la llum, sinó el córrer descontrolat per arribar onsevulla sense que l’entremig tinga cap valor ja que no siga travessar-lo; a la ciutat hi regna la fantasmagoria, sense dubte.
