Benidorm és una d’eixes poques ciutats que molts creuen conèixer i s’atreveixen a jutjar. Benidorm és una marca, d’acord, i ser una marca popular comporta certes servituds. Benidorm traspassa fronteres i ens traspassa a tots. Podem tindre una opinió positiva o negativa sobre Benidorm; la neutralitat no existeix quan es tracta de parlar d’una ciutat tan singular amb més de seixanta milions de pernoctacions a l’any. Amb un skyline que, pels poc avesats en geografia urbana, pot ser confós amb el de Nova York o el d’alguna ciutat asiàtica de nova planta. Benidorm és, sí, una ciutat excessiva que, esgotada ja la línia de costa creix cap a la muntanya, on s’obrin noves avingudes i es construeixen gratacels impossibles.
Així és Benidorm quan el mires per damunt. Hi ha qui considera que es tracta d’una aberració urbanística, però hi ha qui creu que posats a oferir turisme low cost -el de pràcticament tota la costa valenciana, llevat d’uns pocs enclavaments com Xàbia o Dénia que, seduïts pels ingressos fàcils, comencen també a perdre el glamur d’abans-, el model de gratacels discontinus és molt menys depredador que la dispersió d’urbanitzacions i hotels (ara en diuen ressorts) que amenacen el paisatge natural, el territori. Per no parlar de la major dificultat de gestió municipal que comporta el model extensiu. Alguns Ajuntaments, com el d’Altea, han començat a frenar el creixement, buscant un turisme més controlat, més amable i de major capacitat econòmica, sense malvendre barata cançons el territori i les infraestructures que paguem tots; d’altres, com Calp, barregen irresponsablement residencials unifamiliars amb gratacels.
Però deixem de mirar els gratacels per un moment, i endinsent-nos per carrers i avingudes. Una de les coses que més m’agrada de Benidorm és la sensació de llibertat que traspua, una llibertat lligada a l’anonimat del visitant que se sent descordat de qualsevol convencionalisme que a sa casa, siga a un barri de Manchester o a un poble de Zamora, ha de respectar. A l’hivern, el millor moment per entendre Benidorm, es creuen grups de gent major, inequívocament espanyola, possiblement gaudint d’un viatge de l’Imserso -però no necessàriament- protegida amb abrics del fred benigne del mediterrani, amb grups familiars o d’amics -inequívocament britànics, o escandinaus, o d’Europa oriental-, amb pantalons curts, samarretes sense mànigues i sandàlies. Uns, feliços d’estar en hotels de bufet lliure i oblidar la rutina diària. Els altres, vivint una experiència caribenya sense eixir d’Europa. A ningú li importa, ningú s’estranya de res, cadascú a la seua. Pots anar als carrers on t’ofereixen menjar basc, o als pubs que et recorden el del teu barri, mirar un partit del teu equip, i beure cervesa i wiskhy a preus rebentats. Deixem de banda, per no embrutar el relat, l’incivisme, i la manca de curiositat i de ganes d’aprendre… Tot cap en Benidorm.
I després està el Benidorm dels benidormers. Obviem la part més antiga, al voltant de l’esglèsia, amb carrers estrets i costeruts com els d’Altea, per exemple, ja que han estat gairebé absorbits per la voràgine del turisme també, encara que resten bocins d’un barri pescador que t’has d’espavilar per reconèixer. Però estan els barris que es van construir per les famílies vingudes per treballar a l’hostaleria o la construcció, barris de carrers estrets, pisos humils, bars i freiduries, botigues o petits supermercats dels de tota la vida. I, una gran sorpresa, hi ha uns quants carrers cèntrics prop del mercat, que miraculosament a penes són xafats pels visitants ocasionals, pels turistes. Allí, la sensació és ben diferent. És com trobar-se al centre de qualsevol poble o petita ciutat, amb cases familiars d’una o dos alçades d’aire seixanter, on la vida bull, amb floristeries, papereries, forns, carnisseries, merceries…, com a qualsevol lloc. I sents i pots parlar valencià. És el Benidorm que batega a un altre ritme, on colles d’amics, molts d’ells festers també, fan les relacions que cal, d’on naixen els nuclis dirigents de Benidorm. Un Benidorm que sí que conserva -ben oculta- una certa essència, però que s’ha venut al millor postor.
