Fa anys, en aquest mateix diari, vaig parlar sobre la meua passió basca. Més concretament hi desgranava algunes de les arrels personals que me la van fomentar, mantenir i ampliar amb el temps i que finalment em van dur a l’estudi de l’eusquera, llengua de la qual em declare aspirant a perpetuïtat. Des de les meues beceroles de tan extraordinari com amable idioma he gosat fins i tot traduir un parell de llibres de poesia. Amb temps i un bon diccionari es poden fer moltes coses, certament. La meua condició de bascòfil, o euskaltzaile, al capdavall i per sort no té res d’original ni de marciana, per usar un terme de quan els fantàstics habitants del planeta veí omplien el nostre univers de ciència ficció i aquells primers jocs electrònics d’imatges en pantalla que consistien a matar-ne a gavadals.
El creixent interès pels bascos, el seu país i la seua llengua i cultura entre els valencians és evident i constatable en el nombre d’estudiants que cada any s’hi acosten. I de caràcter transversal en edats, gèneres i origen social i geogràfic, tot i que manté una constant que val la pena subratllar: són (som) allò que se’n diu valencianoparlants, dels que intenten mantenir l’idioma propi en les més diverses i adverses circumstàncies. Fins els qui no el tenen com a llengua d’ús habitual, el parlen amb solvència i sense els prejudicis que tan freqüentment assalten els monolingües estrets i estrictes. Això dona moltes pistes del com i el perquè de la creixent bascofília entre valencians, que sobretot entre els més joves s’estén a l’efervescent món musical basc (s’hi estén o potser en parteix, caldria esbrinar-ho). No deu ser gens casual, doncs, que el patró es repetesca un any rere un altre amb els nouvinguts a les classes i activitats que organitza l’Euskal Etxea de València. I que ho faça amb un altra característica primordial: el biaix ideològic de les persones, que es decanta unànimement cap a l’esquerra més o menys sobiranista, nacionalista o independentista. Aquest ventall ideològic pot ser i cal que siga molt divers, però s’assenta sobre una estima envers les coses pròpies, allò que s’identifica amb la terra i el poble, la proximitat, un amàs de valors, identitats i esperances compartides de què precisament el poble basc és portaestendard. L’admiració per la resistència i espenta demostrada històricament pel poble euskaldun, de què ja parlava la cançó de Raimon El País Basc en 1967, s’ha conservat incòlume a través de les generacions fins arribar als nostres dies.
Així deu ser, doncs, estimem el que tenim i sabem amenaçat, estimem el que som i el que podem ser. I estimem també tot allò que no som i ho prenem com a exemple a seguir en la defensa dels drets individuals i col·lectius. També la llengua orgullosament usada, que mai no ho és contra les altres llengües, sinó solidàriament amb elles, en què s’expressa aquesta voluntat de ser, persistir i créixer. Potser la bascofília en augment de molts valencians, que ara s’eixampla al terreny de l’alta cultura gràcies al moment esplendorós que viu Euskal Herria després dels anys de plom, naix de la dialèctica entre la distància del que no som i la proximitat del que podríem ser (entre l’encara no però més avant sí, si ho volem). I tal volta, en els temps de deshumanització, aïllament i impotència en què anem sumint-nos, l’estima a aquest petit gran país que és el dels bascos i l’impuls del seu exemple és el millor que ens pot passar. Un poble capaç de revertir en a penes dues generacions el procés de substitució de la seua llengua i cultura i col·locar-les en el centre del projecte nacional i de tancar un conflicte armat que va durar dècades i produir ferides que encara sagnen, mereix tota la nostra simpatia. La manera com el poble basc ha sabut conciliar i fondre el doblet foixià del nou i el vell d’una manera tan nítida i peculiar, un arbre que no para de buscar la llum des de l’arrel profunda, justifica amb escreix la nostra bascofília. El País Valencià que es dessagna en l’aparatosa i estúpida orgia de l’oblit té la seua contradansa en l’alegria invençuda del txistu i l’acordió bascos, un camí possible que només els valencians podran obrir-se fent-se’l a mida. L’exemple dels bascos no té preu, però la simple imitació és impossible.
Ho hem pogut tornar a veure i viure aquests darrers dies a Durango, on se celebrava la 65a edició del seu Azoka, la fira de llibres i discos en eusquera que aplega milers i milers de participants en un bull alegre i multitudinari de vida al voltant d’un centenar llarg de casetes i més de 250 activitats. Un contempla la vitalitat d’una societat inquieta, unida en objectius comuns i diversa i fins enfrontada en les necessàries particularitats i la compara amb la indiferència amb què majoritàriament el poble valencià assisteix a la seua dissolució en favor de qualsevol bajanada que vinga de fora imposada per la pressió de la marea general (diga’s la llengua, diga’s el halloween, el black friday o el nadal de villancicos a tota pastilla, cada bugada de la inèrcia programada per poders espuris on els valencians anem perdent llençols); un veu els centres de les nostres ciutats i pobles oscil·lant entre la desolació més ruïnosa (pose’s Alcoi com a exemple del que diem) i la invasió esborronadora del turisme (posem-hi per cas València) i ho compara amb la consciència i equilibri amb què a Euskal Herria es cuida el país i els seus habitants, i es posa les mans al cap per llevar-se el barret o la txapela i agafar impuls. I ho fa des de les altures orgulloses d’Urkiola, mentre contempla el cim lleument enfarinat del Gorbeia al sud i les impressionants parets de l’Anboto, la muntanya on segons la llegenda té casa Amalur, la deessa de la terra. O mentre passeja pels carrers d’Elorrio amb altres companys bascòfils o assisteix a la presentació de la traducció de Guillem de Núria Cadenes, on coincideix amb un grapat d’aquells valencians que no renuncien a aprendre tot de coses bones que ens poden fer avançar dignament, que no es resignen a ser esborrats dels mapes pels vents esquerps de la història. I que saben que ni és or tot el que brilla i que les comparacions poden no ser odioses.
