Enguany farà 31 anys de l’assassinat de Guillem Agulló. No tornaré a explicar uns fets i una impunitat feixista que crec que ja és prou coneguda, però potser sí que cal tornar al tractament mediàtic que va tindre aquell crim. Malgrat que des del principi es va denunciar que es tractava d’una acció premeditada i motivada ideològicament, els mitjans van ignorar les versions de la família i els testimonis presencials i van limitar-se a repetir acríticament els comunicats policials: «Baralla de bandes entre radicals» i xim pum. Ni víctimes ni agressors, tots iguals de culpables i circulen que ací no ha passat res.
No tots els mitjans van ser iguals, és cert. Entre la infàmia de Las Provincias que va dedicar-se a tirar tones de merda, mentides i confusió sobre el cas i la cobertura força decent d’alguns periodistes de Levante hi va haver molts matisos, però sí que es pot trobar una línia majoritària de seguidisme de les fonts oficials. I les fonts oficials ja sabem de quin peu coixegen en aquest tipus de fets.
(I, perdoneu l’incís, açò passava en «l’època daurada del periodisme», quan hi havia plantilles fortes, més personal, sense tanta precarietat i mitjans menys dependents dels diners públics, però bé, la nostàlgia és sovint molt mala consellera. Tanque l’incís).
Aquest relat de la «baralla de bandes», habitual per cert a l’hora de tractar les agressions feixistes a la dècada del 1990, va ser clau per garantir la impunitat dels assassins. Al cap i a la fi, «Guillem va ser el mort, però hauria pogut ser l’altre, no?», «no haver-se clavat en problemes», «feixistes i antifeixistes són igual de violents», i tota aquesta fila de comentaris que igualen el fet d’anar pegant pallisses a migrants o homosexuals amb defensar-se dels agressors.
Nova «baralla de bandes» al 2024
De fet, la «baralla de bandes» va ser la primera versió de l’atac feixista a gran escala que va patir la festa de la Magdalena la setmana passada. Així ho va publicar el comunicat policial i això ho va reflectir la majoria de premsa local, la primera –i l’única si la cosa haguera quedat així- que va fer-se ressò dels fets.
Aquesta volta, però, a banda de periodistes valents en mitjans diguem-ne mainstream, hi havia premsa digital diguem-ne alternativa. Quan alguns vam saber què havia passat aquell dissabte a la nit i que hi havia un home a l’UCI a qui perillava la vida, el que vam fer no va ser trucar a la policia i recollir el seu comunicat, sinó buscar testimonis directes, parlar amb les víctimes, reconstruir els fets, saber exactament què va passar. Amb pocs mitjans però amb l’experiència de saber com funcionen aquestes «baralles de bandes». I l’empenta d’aquests mitjans ha aconseguit canviar la línia informativa de part dels més mainstream. L’exemple de Ràdio Castelló-Cadena SER és espectacular i demostra com ja no pot negligir-se la premsa alternativa.
A la dècada del 1990, les víctimes i testimonis tenien tan sols alguns fanzines i ràdios lliures per expressar la seua versió. De fet, les pintades al carrer i els grups de música eren pràcticament els mitjans d’expressió més potents i els que han aconseguit que la memòria de Guillem i del que va passar realment no haja pogut ser esborrada, per molt que pique als regidors de Vox.
Hui, l’extrema dreta és molt més poderosa, amb una representació institucional aterridora i responsabilitats de govern, però també ho és l’antifeixisme, amb capacitat d’impedir que el relat de les «dues bandes» es consolide i denunciar que es tracta d’un intent de controlar l’espai públic per mitjà de la violència.
Per sort, el ferit de la setmana passada s’està recuperant i no hem de lamentar un altre Guillem. Seria devastador. Però també, per sort, tenim més ferramentes per acabar amb la seua impunitat.
