Si posseís un mínim de saviesa
recorreria el Gran Camí (Tao)
i evitaria els senders.
El Gran Camí és pla i fàcil de seguir,
però la gent s’estima més els senders.
Tao Te Ching, Lao Tse (segle IV a.n.e.)
Hui és dijous i, com cada dijous de fa un grapat d’anys, més de la meitat dels profes de l’institut porten una samarreta verda. O millor dit, porten La Samarreta. Totes les altres peces de roba semblants s’anomenen genèricament camisetes. Dins de la parla catalana i del nostre àmbit social ambdós sinònims són admesos. D’aquesta manera tots sabem que les camisetes de màniga curta són molt utilitzades en la nostra vestimenta diària i ens atorga una aparença informal, un aspecte de comoditat i, segons com, una fesomia reivindicativa. En canvi la variant samarreta – i mireu que ho dic des de les nostres contrades – li atorga punt culte especial (tot i l’etimologia). I si, a més a més, li col·loquem a la davantera un eslògan com “La llengua no es toca”, queda d’allò més xulo.
I les setmanes van passant, i aquesta samarreta verda, de tant estar entre nosaltres, ja té nom propi: Bon dia Ramon, que hui no portes la Samarreta? Ai, Àngels, quin cas! Que no recordava que hui era dijous! Són converses habituals cada dijous a les hui del matí entre els docents dels centres educatius d’arreu del País Valencià. Bé, d’arreu no, malauradament aquestes i altres converses semblants no les sentireu a l’institut d’Albatera, si no és pels interins de valencià que per allí passen, per posar un exemple.
Passa d’aquesta forma que la gent que la porta saluda alegrement altres companys que també la llueixen, i així tots es transformen per un dia en membres d’un mateix grup. Qui no ha recordat al matí vestir-se reivindicativament, se’n penedirà tot el dia, ja que es notarà com la cuca que no riu a l’estiu. La companya que sí que vesteix la Samarreta li confessa al company que a ella també li passava això de l’atabalament del matí que no et deixa pensar ni en el dia en què estàs. La solució, Ramon, passa per preparar-te la roba la nit anterior, te l’has de desar als peus del llit. Això és oli en un cresol, ja no tornes a badar.
I, com aquells veïns de Königsberg, que es posaven el rellotge a l’hora quan veien passar Kant en la seua passejada diària, també els alumnes que acudeixen amb els ulls encara lleganyosos a
les escoles i instituts valencians se n’assabenten que hui és dijous quan veuen els seus docents amb l’uniforme verd.
És sabut que els uniformes s’utilitzen per raons diferents. Encara que a mi això de la uniformitat em sembla del tot artificial i cal tindre en compte que la majoria de vegades pot ser perillós, no deixe d’admetre que, en principi i com a fet puntual, pot resultar engrescador i divertit, sobretot de cara a una jovial protesta grupal. Fins i tot pot ser un colp d’imaginació punyent i un exercici de creació artística i lingüística que caldria aplicar a alguna classe de llengua o de plàstica. Ara bé, i tornant al tema, si la protesta que es vol visualitzar amb la samarreta verda s’allarga durant més d’una dècada i no s’han aconseguit resultats positius, més bé al contrari, potser ja és hora de canviar de mètode. Si més no, es podria canviar d’eslògan. Mantindre això de La llengua no es toca queda ja desfasat i poc seriós. Hem de ser sincers i tindre la memòria fresca d’aquesta dècada passada: la llengua ens l’han tocada per dalt, per baix i pels costats.
La meua no és la intenció d’acabar amb la diversió de ningú, no vull ser una aixafaguitarres. Tampoc la situació del català és cap dada festiva, com no ho és la denúncia que hem de fer de la manca de mecanismes ferms, vàlids i actius que revertesquen la substitució lingüística, a més a més de l’atac frontal al català per part dels governants que patim. La samarreta, amb la càrrega emotiva que comporta per ser part de la família educativa, la podem mantindre com un divertiment quasi-adolescent i com un colp de puny puntual. La samarreta amb missatge, siga quin siga l’eslògan, és un mètode que ha funcionat des dels anys seixanta del segle passat. És una manera d’atraure l’atenció i de fer pensar la gent en el problema que ens enfonsa dia a dia en la misèria de la substitució lingüística. I sabem que el problema no s’arregla en dos dies, segons Aracil calen tres generacions, les del Tio Canya, per aconseguir la substitució plena i encara més en ens caldran per una hipotètica normalització, sempre que institucionalment hi haja interés i accions que l’afavoresquen.
Tanmateix, i deixant de banda la política-ficció, l’aiguamoll en què ens hem clavat ja està arribant-nos a la barbeta… tot i que la mantenim alta, això sí, per poder continuar respirant.
Fem una conclusió clara i tirem pel camí ample: nosaltres els valencians tenim el català com a llengua pròpia dins d’una comunitat lingüística dividida administrativament i encabida en estats diferents.
Per què no ens deixem d’eufemismes convertits en samarreta verda i d’eufemismes en els lemes que defensen la llengua? Si no parem d’agafar senderoles i de fer actes que signifiquen, així de gaidó i per no ofendre, sols per als ulls que ho vulguen veure, com una mena de defensa i diguem, sense molestar ningú, és clar, que la llengua pròpia, aquella dels pares, la des nostres avantpassats, la dels iaios, la nostra… la volem conservar, si no els sembla a vostès de mala educació… està vist, així no fem camí.
I per als qui, com a mi, us agraden les revoltes acabaré dient-vos: si anem a cara descoberta i per camins amples ens haurem d’enfrontar amb bandolers que ens ataquen; però, en canvi, si continuem sendejant i anant d’amagatotis ens endinsarem en boscos dels quals ja ens serà complicat eixir vius. Triem.
Les Corts dels prínceps brillen,
mentre els camps estan sense llaurar
i els graners són buits.
Porten vestits luxosos
i cenyeixen bones espases,
estan tips de beguda i de bons menjars,
posseeixen més riqueses de les que poden usar.
Això fomenta el bandolerisme.
És la corrupció del Tao.
Tao Te Ching, Lao Tse (segle IV a.n.e.)
