Ens han explicat des que som menuts que les segones parts no són bones. I ens ho hem cregut, a sovint, amb bones dosis de realitat. Mireu, mon pare està vivint gràcies a una segona oportunitat i jo no puc més que renunciar a eixa idea estandarditzada per Hollywood i per les agències de publicitat arreu del món. A aquest article diguem que sí, les segones oportunitats també poden ser bones.
Aquests dies, al món de la pilota acomiadem un jugador que ha marcat una època perquè ha guanyat sis trofeus de l’Individual d’Escala i Corda. Sense dubte, estem parlant de Quico Soro, més conegut als trinquets com Soro III. Segurament, Quico era l’última figura d’un ventall de referents amb els quals jo mateix vaig créixer enamorat d’aquest esport. Mezquita, Grau, els germans Sarasol, Genovés II… i com no, Paco Cabanes, el Genovés. Precisament, a partir d’una gravació d’aquella final històrica l’any 1995 em vaig enganxar a la pilota valenciana. Recorde perfectament la primera partida que vaig veure en directe, que va ser al frontó del poble i mon tio i padrí Ximo el Negre va donar un recital a la partida del poble. Perquè no fa tant que el nostre esport autòcton era només això, un episodi folklòric més a les festes patronals. I des d’ací, vaig decidir anar a entrenar sent l’únic xiquet d’uns 9 anyets que anava a colpejar la paret amb una pilota de badana primer, de vaqueta mesos més tard.
Dit això, anem amb allò de les segones oportunitats. Si algú pot asseure’s al costat del Genovés, eixe és Àlvaro Navarro Serra, de Faura. Encara guarde un clauer d’una pilota signada per ell, ben segur després d’alguna partida de festes. Àlvaro va protagonitzar amb 21 anys la final que es recorda a totes les tertúlies sobre pilota valenciana, la coneguda com «la partida del segle». Enfront, un Genovés en l’ocàs de la seua carrera esportiva. Malgrat que el de les Valls va avançar-se al número u fins arribar a anar 55-45 i que el Genovés mostrava signes de cansament, el mític pilotari va ser capaç de capgirar la situació i fer-se amb el màxim títol de la pilota, tot privant de la victòria un jove Àlvaro (el resultat final va ser 55-60). Després de dos anys de victòries de Sarasol, també veí del poble de la Costera, enfront de Grau, Àlvaro va tornar a una final i la va guanyar. El de Faura no només va guanyar l’any 1998, sinó que ho va fer 10 vegades més i és encara en l’actualitat el màxim campió de la pilota valenciana.
És evident que la vida i l’esport li van donar una segona oportunitat a Àlvaro i aquest va saber aprofitar-ho. Va entrenar, va insistir, va professionalitzar l’esport dels valencians i de les valencianes, i va reviscolar de les derrotes per acostumar-nos a veure’l guanyar. El cas és que això mateix em va dir una amiga, però en aquest cas en la política. Jo vaig viure una derrota que, contra tot pronòstic i contra els desitjos d’alguna gent, em va fer créixer i alçar el vol. Durant aquest temps jo no me n’he anat del tot, he continuat teixint xarxes per reforçar el projecte de Compromís des del municipalisme i ara em veig amb totes les forces i la il·lusió per continuar bregant i poder sumar forces amb l’objectiu de fer de Joan Baldoví el pròxim president valencià. Ens va la vida, companyes.
