«“Always doubting and questioning everything strikes me as a very miserable
way to live.”
Marty Rubin
Cinquena part
— En això a mi em va més bé. Els meus van cridar la policia per buscar una
bruixa que amb la granera es va estavellar contra les cordes. Va passar que
el vent va inflar un llençol que tenia estès i la bruixa el va confondre
amb un fantasma —diu el del balcó amb un armari de sabates i una bicicleta
de xiquets —. A més, també n’estava fins als nassos del grinyol de les
frontisses d’alguna porta i d’alguna finestra, no ben tancades. Que no les
sabien falcar, caram! Entre açò i els ocells que no paren de piular, tot
junt em va fer venir maldecap. Per acabar boig, Déu meu!
Ha, ha, ha… Riuen tots tres balcons alhora.
— Sí que vas tenir sort. Això potser no va ser així. Aquell dia jo no feia
més que sentir els cruixits del meu caragol per culpa del vent —diu el del
balcó amb la bossa de roba prou plena—. El fill de la meua mestressa,
fixeu-vos com n’està de mal del perol que despús-ahir va arribar a fer
pontin llançant-se des de les meues espatlles. Que us sembla espenjollar-se
així? Com que es va trencar una cama, ara li fa vertigen venir a estar amb
mi, el molt queferós! Quines coses més rares fan els humans… Uf, mireu,
m’acaba de caure damunt una pilota. Mira com plora eixe xiquet de la
terrassa!
— Quina carxotada li hauria arreat! Nosaltres, tot i que podríem ser
tractats amb més dignitat, mai no ens sentim frustrats. No podem estar
questionant-nos-ho tot — diu el del balcó amb geranis.
—Ja us he dit que tinc una mestressa molt sensual. En l’habitació de
sortida al balcó on tinc les cordes, vaig veure l’armari entreobert del
qual un vestit vermell treia el cap, també un collaret sobre una còmoda i
unes mitges de seda penjades sobre una cadira. Mentrestant, ella i l’home
s’entretenien al llit i no vaig saber quines coses feien —diu el del balcó
que està molt endreçat i sense trastos pel mig.
— Alguna marranada? O més aïna es tractava d’una habitació mal endreçada
que d’una escena sensual, no creus? De totes maneres, tens una mestressa
com una joia comparada amb la meua que sovint té el geni agre i sembla un
cavallot — diu el del balcó amb geranis —. Abans preferisc una escena com
tu la veus que no una escena de violència de gènere.
— La nostra vida és prou miserable per bé que ja sé que n’hi ha algú amb
molt pitjor situació. Mireu les antenes de TV o de telefonia mòbil, soles i
enlaire; mireu també les persianes de les finestres que no poden fer un
barret com nosaltres —explica el del balcó amb la bossa de roba prou
plena—. Espere que el marit de la meua mestressa cobre i no siga acomiadat
del taller mecànic.
Els balcons callen i se senten contents de veure que la mestressa llança la
pilota al nen. La gent, ben abrigada, se’n va a missa de diumenge, a
passejar, a dinar en un restaurant en un dia en què el sol li costa fer
pujar la temperatura. Per tant, eixugar la roba.
— No hi estic gens d’acord del tot: no som tan desafortunats — diu el balcó
endreçat i sense trastos pel mig.
— No sí ja ho sé. Ja sé que tot ho faig malament. Per a tu, almenys
—explica el del balcó amb la bossa de roba prou plena.
— Xe, calla d’una, cabiscol! — l’escardussa el balcó endreçat i sense
trastos pel mig. L’altre dia, la meua mestressa va afinar el violí. Vaig
sentir que les cordes del meu estenedor eren les del violí. Amb l’arc em va
treure una música amb timbres foscos que em van captivar. D’ella
m’agradaven els acords musicals que em treia cada volta que em tocava les
cordes de l’estenedor — torna a dir el balcó endreçat i sense trastos pel
mig.
Continuarà…
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
