S’acaba 2025 i les coses, a nivell públic almenys, es presenten més desgavellades que mai. Mires on mires, la cosa no va bé i no du traces de millorar.
Començant pel panorama internacional, és evident que estem en mans d’una colla de gàngsters molt malcarats. Quina altra cosa és un Trump, un Putin, un Netanyahu? Cada un amb el seu estil, han portat al límit la major amenaça a la pau i a l’ordre internacional des de la Segona Guerra Mundial. Trump amb Veneçuela, Putin amb Ucraïna, Netanyahu amb Palestina: el món, per a ells, és un ou i estan disposats a beure-se’l d’un glop.
El perfil psicopàtic dels tres és evident, així que no cal abundar-hi. Als tres, suposadament, els han triat democràticament (bé, a Putin menys). I aquesta és la veritable amenaça: no l’existència de pallassos criminals que amenacen el món amb les seues pocasoltades, sinó la de milions d’electors que estan disposats a votar-los.
Entrem en l’era del disbarat global on el que es reclamarà –com diu el programa de Vox- és l’expulsió dels immigrants i dels seus fills, la cancel·lació de les pensions, la fi de la sanitat pública i la conversió de l’educació en una bellíssima oportunitat per a adoctrinar els xiquets contra la igualtat, els drets de tots i el sentit comú en general. Doncs endavant les atxes: l’últim que apague la llum.
A nivell estatal la cosa no millora. La meitat del país odia profundament Pedro Sánchez i farà tot el que podrà (cada u en la seua àrea de responsabilitat: la premsa, la justícia, la policia…) per expulsar-lo definitivament del poder. L’altra meitat s’ho mira tot entre l’espant i la incredulitat. Bona part de l’electorat d’esquerres (la majoria social) és a casa amb els peus damunt de la tauleta de la sala d’estar i no pensa moure-s’hi. Ja s’ho faran, diu. I, efectivament: s’ho estan fent.
Quant a la circumstància valenciana, tot segueix sent molt divertit: Mazón ha dimitit, però ara cobra més i tindrà menys faena (Alfredo, ves apuntant-li cites al Ventorro). Pérez Llorca és un tipus de poble sense ideologia (és a dir, de dretes de tota la vida) que quan Vox li ha recordat que si vol governar els l’ha de xuplar (Mazón dixit) ha anat a glopejar ràpidament amb Listerine. De tota manera, he de dir que el tal Juanfran em cau bé. A més, diu que vol reconciliar-se amb els valencianoparlants (ell ho és de manera incocultable). Perfecte: doncs que comence aplicant els resultats de la consulta sobre la llengua base al sistema educatiu valencià que va orquestrar el nefast exconseller d’Educació. El referèndum li va eixir a Rovireta per la culata: la majoria dels pares va optar-hi pel valencià. Fins i tot als col·legis concertats religiosos (que són agents d’espanyolització intensiva, en la línia de l’Església autòctona des del segle XVI), on l’oferta en la llengua del país no supera el 10 per cent, el 30 per cent dels pares la van reclamar. Tot això, sí, ha passat en 2025.
I així funcionen les coses. Perspectives de millorar? Cap ni una. Tot és susceptible d’empitjorar i empitjorarà sense dubte.
Davant aquest panorama, no voldria convertir-me, per mimetisme amb l’entorn, en un fanàtic tot el dia amb una pancarta la coll i un discurs d’odi preparat per a enfrontar-se a la seua nèmesi. Quan tots s’hagen atonyinat fins al deliri, la societat encara necessitarà persones raonables que puguen seure a parlar amb tots, encara que el diàleg siga impossible. És la meua manera d’estar en la vida.
I bé, ha passat un any més. Soc un any més major. La vellesa s’albira en l’horitzó. No m’importa ser vell, sempre que puga ser un vell verd (sic) i, en un altre sentit, no em caiguen les dents per poder ocupar-me d’una taula ben parada. La resta són contingències passatgeres.
En 2026 espere poder publicar algun llibre que ja he acabat, editar un disc amb cançons de quan tenia vint anys que he recuperat del bagul dels records, i continuar fent un bon paper per als meus amics quan ens reunim a compartir un arròs. No aspire a més. A menys tampoc, és clar!
