Ma mare va nàixer a Castelló de la Plana al si d’una família valencianoparlant; el valencià era la seua llengua, la que parlava amb els seus pares i germans, i que alhora amagava davant les monges del col·legi. I usava el valencià quan viatjava per Europa -convençuda que la seua semblança amb l’italià o francès li facilitaria la comunicació molt més que el castellà-. Esta estranya militància lingüística, que aplicava molt menys des que va vindre a viure a Alacant per allò de no tindre problemes amb els intolerants, partia d’una creença sòlida: el català i el valencià eren la mateixa llengua, parlada amb xicotets matisos segons d’on provenies. Ment desperta i orella oberta no li faltaven a ma mare.
I és que per saber de la unitat d’una llengua no cal caminar molts metres -les fronteres són una ximple ratlla sobre un mapa-, per comprovar empíricament com un parlant de Benicarló i un altre de Reus s’expressen exactament igual, en la mateixa varietat de la mateixa llengua. Com li direm? Català o valencià? Per a qui no tinga resposta, o sí, però la tergiverse o oculte, ací vos deixe la que dona la Real Acadmia de la Lengua Española, gens sospitosa de catalanisme: “El valenciano es una variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”. Per als més durs de mollera, bastaria…? I per als manipuladors?, sembla que no.
Des dels anys setanta del segle passat, la por a possibles reclamacions identitàries va fomentar i amplificar el secessionisme acientífic -o blaverisme-, que va trobar a la ciutat de València i voltants un grapat de seguidors. Al sud bastava amb la inanició… Amb teories d’allò més tronades sobre l’origen de la llengua, sempre escrites en castellà o en un valencià empobrit d’ortografia castellana, allà on només hi ha unes diferències dialectals, ells veuen abismes insalvables. No cal perdre el temps ni en escoltar-los ni en refutar-los, no es pot combatre amb la raó de la ciència, ni amb el sentit comú tampoc, la irracionalitat.
Els blavers -tots ells d’un espanyolisme o castellanisme militant, hem de dir-ho- no serien cap problema social, si no foren reforçats i amplificats per l’acció institucional de qui, ara per ara, ens governa. Els blavers serien només una minoria del món friqui, com els therians o els trekkies, per posar exemples. El problema és que dirigents amb competències i pressupost -Diputació de València, Ajuntaments de València i Alacant, Conselleria d’Educació…-, abracen interessadament el secessionisme de tuf blaver, i que, en ares del poder dels quatre anys de legislatura que tenen, sí que representa el perill de l’aniquilació i la substitució lingüística nostra, que és el que al remat semblen buscar. S’ha dit massa voltes: la gent no vol problemes, i el valencià, presentat com a problema -tot i que encara amb resistència popular-, molesta en el procés de conversió d’un País en tres províncies sense ànima que és el que al remat la dreta vol que siguem els valencians, un poble sense ànima, dividit, desmoralitzat.
La jugada del referèndum sobre la llengua base, volent enfrontar famílies, els va eixir malament, o no tan bé com esperaven, però el PP continua restringint l’ensenyament en valencià allà on poden; i ara presenten un altre problema: la retallada d’autors no nascuts a sòl valencià. Basant-se en què? En el fum i la ferum blavera que tant els convé. Però, amigues i amics, no estem per perdre temps, ni un minut, refutant teories secessionistes. Associacions i sindicats diran a la consellera o als jutjats el que hagen de dir. La resta dediquem tot el nostre temps i esforç per plantar cara.
Igual com a Catalunya o les Illes els joves han de conèixer Estellés o Ausiàs March, nosaltres també parlarem de Rodoreda i de Ramon Llull. El professorat té la veu ara. I matricularem els nostres xiquets en valencià, i traurem la llengua allà on vullguem. No hem arribat fins ací per rendir-nos. Per rendir-nos a la burrera.
