S’acaba de publicar un llibret molt curiós. Es titula Gènesi de l’AVL. El debat, i el signa Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles. És un opuscle que conté els records personals de l’autor, fill de l’insigne lingüista Manuel Sanchis Guarner, a propòsit de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Cabanilles va participar en les maniobres polítiques a finals dels 90 tendents a infantar l’Acadèmia. Aquesta història la coneixíem a través d’altres versions, com ara Operació AVL, de Sergi Castillo (editorial Vincle), de què em vaig fer eco al diari El País al seu moment.
Com sol passar en aquests casos, Cabanilles vol explicar la seua versió, ja que titla la de Castillo d’excessivament tendenciosa. El fill de Sanchis Guarner va tindre un paper protagonista en l’encàrrec al Consell Valencià de Cultura (de què va ser secretari) que va donar origen a l’operació de creació de l’Acadèmia. Ell era un home de Joan Romero, secretari general del PSPV aleshores. I l’altre home essencial, en el bàndol conservador, imprescindible per a dur a terme l’estratègia de creació d’una autoritat normativa valenciana, va ser Francisco Camps, en aquell moment conseller de Cultura.
Jo no sé si ara Camps acceptaria penjar-se eixa medalla. Al capdavall, l’AVL ha acabat normalitzant la unitat de la llengua catalana entre valencians. Tan lluny com en 2020, l’AVL, l’IEC i la Comissió Tècnica d’Assessorament Lingüístic de les Illes Balears van signar un acord que comença: «Les tres institucions assumeixen la unitat de la llengua catalana…». Quasi un quart de segle després de la seua creació, la de l’AVL és una història d’èxit. En 2006 es va incorporar a l’Estatut amb la reforma Camps, i ara està blindada. Per això els escarafalls de Vox i PP a l’endemà de la seua victòria en 2023 a propòsit de les «Normes del Puig» (un cadàver que intenten masturbar periòdicament a conveniència) van acabar com van acabar.
El més graciós del llibre de Sanchis-Guarner Cabanilles és fins a quin punt es demostra escandalitzat de l’intens «teatre» que va precedir la creació de l’Acadèmia. Parla de les consultes que va evacuar el Consell Valencià de Cultura en 1998 (una idea que, segons sembla, va ser del periodista Pep Torrent) i es meravella de fins a quin punt van ser una pantomima. I tant. Casualment jo hi vaig participar, com a president de l’Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC), al capdavant d’una delegació de membres del PP i del PSPV favorables a la unitat de la llengua. La dramatúrgia del cas era evident, amb un Grisolia en la inòpia i Xavier Casp adoptant ja aquella postura de verge maculada que no l’abandonaria mentre les ties maries li llançaven els últims ous de la posta.
Al final tot va acabar bé. L’ABC ens vam manifestar a favor de crear una autoritat normativa valenciana, sempre seguint els criteris científics, i ho vam encertar. Avui no queda ningú que discutisca el paper de l’AVL i tota la polèmica que s’hi relaciona és si preferim escriure segueix o seguix. Aquestes banalitats.
Cabanilles afirma que no sap res del suposat pacte entre Pujol i Zaplana (amb el beneplàcit d’Aznar) per propiciar l’AVL. Això no vol dir, però, que no existira. No costa imaginar, amb la necessitat extrema que tenia el PP a Madrid dels vots de Convergència, que Pujol li posara com a condició blindar la llengua catalana a València.
Ara que l’AVL s’acosta al primer quart de segle d’existència, totes aquestes batalletes ens semblen periclitades, fins i tot un punt inconcebibles. Però els qui les vam viure en podem donar fe. El problema del valencià no és la seua ortografia o la seua identitat filològica. El problema n’és l’ús. Però això, òbviament, són figues d’un altre paner.
