En el llibre que publicaré l’any que ve explique que en l’inici de Compromís va haver-hi uns factors crucials per emergir la coalició i aconseguir la representació actual tan notòria. Un va ser la sòlida presència municipalista del Bloc. Un altre factor va ser figures com Mónica Oltra i Joan Ribó. I una que és poc apreciada, és la dels informàtics de Compromís.
Era una època en la qual Compromís a penes apareixia en els mitjans. Per exemple, en Canal 9, Mónica Oltra només va aparéixer una vegada per imposició legal en espais electorals. Els germans Chulià van ser capaços d’usar el correu electrònic i el web per expandir els missatges que no arribaven per altres mitjans. I els altres partits no la usaren amb la mateixa destresa.
Això ve a tomb per dos assumptes.
Un és l’aplicació creativa de la informàtica i d’internet.
Segons un estudi britànic de 2023, el 80% dels joves de 16 a 24 anys —l’anomenada «generació Z»— va citar les xarxes socials com a principal font d’informació. En la resta de països europeus les xifres són similars.
A Vox el van tirar de Twitter pels seus discursos d’odi i se’n va anar a TikTok, una xarxa clarament orientada als joves, on ha fet molta fortuna.
Steve Bannon, l’assessor de les primeres eleccions de Trump, va saber veure el potencial polític de les comunitats de jugadors en línia si eren convenientment mobilitzats.
Què fan els partits progressistes, ara mateix en aquest aspecte?
L’altre és el llenguatge i l’activitat social. En els militants més clàssics de l’esquerra tenen la tendència a emprar el discurs tradicional: «Política de classe», «la classe obrera», etc.
Si vols usar el concepte aquests tipus de concepte, millor parla de classe «mitjana i baixa». Molt poca gent s’inclourà en classe proletària, primer perquè molt poca gent sap què és això de proletari i segon per temes d’autoestima. Sentir-se de classe baixa, li fa baixar l’autoestima. Encara que siga un miratge, tot i que són uns mileuristes, molta gent es pensa de classe mitjana.
En un article sobre Die Linke, sobre l’esquerra alemanya, alguns es pregunten si aquest discurs tradicional arriba al seu votant objectiu. I la resposta és que no arriba.
En l’article també indica una cosa greu. Que no és fer política per a la classe social a la qual es dirigeix, sinó fer-la amb ella. Si estàs amb el veïnat treballant braç a braç, però tens un discurs de fa cent anys, la gent no t’entén. És vital canviar el discurs perquè, com deia el filòsof Wittgenstein: «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.» I si les altres persones no comparteixen el teu llenguatge, no l’entendran i no sabran per què haurien de votar-te.
Els que em segueixen saben que soc molt insistent en aquest plantejament. Si múltiples investigacions indiquen el camí que ha de prendre l’esquerra, per què continua fent-ho de la mateixa manera?
Una és per la tendència a fer diagnòstics sense «terapèutica» com en aquest article. Pots saber que tens massa colesterol i no saber que hauries de deixar de menjar tanta cansalada, aliments ultraprocessats, etc. Però no saber que, per salut, cal menjar llegums, vegetals, ensalades, etc. o encara que sàpigues que ho has de menjar, no ho fas.
Una altra raó és la dissonància cognitiva; si hi ha una informació que no encaixa amb el meu model de món, la rebutjaré, encara que siga útil. Això explica molts fenòmens polítics. Per exemple de votants que tenen una forta connexió amb un partit o un líder polític, pensant que és honest. Encara que li mostres evidències que ha robat o que ha sigut corrupte, li restarà importància i li esvararà.
En el cas que estem parlant, si els militants d’esquerra clàssica pensen que la classe treballadora ha de tenir consciència de classe, aleshores rebutjaran la realitat quan es troben treballadores i treballadors que no tenen la consciència de classe. Això passa sovint, com recordava en aquest article.
La meua recepta per a revertir l’auge de les dretes és explorar noves visions, entrenar-se per veure que diferents actituds i competències porten nous resultats, que solen ser molt efectius o tenen efectes a llarg termini, dissenyar estratègies a anys vista, etc.
En el meu llibre Deixar de ser el germà xicotet de la política, parle de molts aspectes que són desconeguts. Es requereix valentia per deixar arrere aquelles veritats que semblaven inamovibles per explorar nous territoris i plantejaments que són útils per transformar la societat.
Alguna vegada m’han dit que falten diners per fer tot això. És cert en part. Jo crec que el que falta fonamentalment és la convicció que això és molt important i prioritari. Quan militava en el partit verd de Compromís, hi havia uns quants alts càrrecs que aportaven uns ingressos considerables cada mes. De 2015 a 2019, només es va fer un taller d’oratòria de quatre hores. I no era per falta de diners. Era per manca de motivació, per no entendre la importància.
Fa uns anys, gràcies a conéixer el treball de Miquel Ramos, vaig entendre que l’eclosió dels ultrafatxes ha sigut una preparació de dècades en silenci. No és per casualitat que hagen aparegut simultàniament en tot el món. Han fet un treball molt discret i efectiu.
Ens preparem perquè en la pròxima dècada els esquerrans, verds i progressistes siguem decisius?
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
