Soc valencià, però no soc valencià. Vaig nàixer a València, els meus orígens no són valencians i ara per treball visc a Múrcia, però tot i esta curiosa combinació em considere doblement valencianista, tant futbolísticament com políticament. He aprés el valencià, soc activista pel valencià, però el que més em costa és entendre els valencians. Eixe autoodi destructiu crònic que viu entre ells i que ningú vol reparar, és incomprensible. S’han entestat a destruir la seua llengua i el seu patrimoni cultural, arquitectònic i natural. Sempre ho han fet amb l’anhel que oferint coses a altres, eixos altres els acceptarien i els considerarien com a iguals. Però això mai ha passat.
Este procés destructiu sembla que s’ha accelerat en els últims anys. Hem vist com els bancs i caixes d’estalvis valencianes que alçaren l’economia del nostre país, han acabat en les mans de banquers de fora. Hem vist com la indústria s’ha fet dependent d’ajudes i la que era independent s’està enfonsant, perquè els interessos del país que ens ocupa mai són els nostres. Hem vist com la joia del regne que era la taronja, ha acabat penjant dels arbres i com les hortes s’han urbanitzat, perquè algú va decidir que millor un encisam de Múrcia que un d’Alboraia. Fins i tot eixes platges que atreien turistes van desapareixent, perquè hem de ser el port d’un altre, perquè ser el nostre ja no era suficient.
Els fusterians sempre diuen que Joan Fuster deia que el País Valencià seria d’esquerres o no seria. Els huit anys de botànic ens han demostrat que amb les esquerres el País Valencià no ha sigut, potser perquè estes esquerres no són d’esquerres o simplement perquè les esquerres han escollit projectes polítics madrilenys que no deixen que el País Valencià siga País Valencià. Qui ens havia de dir que en huit anys, les esquerres farien retrocedir el valencià i enfortirien el model extractiu espanyol de turisme i per ofrenar? Compromís s’ha carregat el valencianisme que tant havia costat enfortir, perquè ha fet prevaldre l’estabilitat econòmica dels seus polítics a l’estabilitat del projecte valencianista. I ara, de sobte, tenim una plantilla de polítics mediocres que l’únic que fan és copiar el PSOE i insultar els seus votants i militants.
El 2015 es va aconseguir el govern del cap i casal del regne i en 2019 es va aconseguir ser el partit més votat. Però els mediocres del partit decidiren assegurar els seus càrrecs i el pagament de les seues hipoteques, i no cabrejar el poder mediàtic i econòmic. Sota el lema buit de fer política per a les persones, es feia política per a Juan Roig, l’Hosbec i els fons especulatius. L’expulsió dels veïns de la ciutat per a poder ser la millor ciutat per a viure segons Forbes, va suposar la derrota de Compromís i l’arribada de qui no s’amaga de fer política pel poder econòmic.
Ningú entén com es pot fer política a favor de l’Albufera donant suport a qui et fa l’ampliació del port, ningú entén com es pot reclamar un tracte just donant suport a la ministra que te’l nega, i jo com a valencianista futbolístic, no entenc, com es pot fer política a favor del València CF donant-li aire a Peter Lim i posant-li en safata al gendre de Juan Roig el centenari Mestalla per a especular amb la nostra casa, després de dir que li semblava una vergonya que hi haguera un hospital i un institut al costat de la platja de la Malva-rosa.
En la reforma del Camp Nou de Barcelona, el club no va tombar les velles grades dels anys 50, perquè estaven protegides. A la ciutat de València el tripartit PP-Compromís-PSOE ens obliga a tombar un estadi de 100 anys reformat als 50, 70 i 90, perquè els Roig facen negoci i el València desaparega, per a alegria del duopoli futbolístic espanyol. Ara, a més, ploren que no serem seu del mundial de 2030, on volien fer-se la foto i ofrenar un poc més. I el pitjor de tot és que li han donat aire a l’extrema dreta, que és l’única a no voler eixe pacte.
Que el PP i el PSOE vagen del bracet en la seua dèria d’ofrenar noves glòries al capitalisme espanyol, no ens hauria de sorprendre, però que Compromís decidisca seguir eixe camí, tot i les advertències dels col·lectius valencianistes, és vergonyós. El pitjor és el paternalisme amb el qual et venen, dient-te que la millor opció és tombar la teua casa durant 100 anys, perquè cal fer realitat el projecte faraònic impulsat per Juan Soler, Rita Barberà i Paco Camps. És eixe el valencianisme que volem? Un valencianisme que fa de crossa de l’espanyolisme i el capitalisme? Un valencianisme que permet que assessors amb sous de 65 mil euros es dediquen a insultar en xarxes socials els treballadors de fàbriques? Jo no vull això.
