Els fets són els següents: resulta que Cristóbal Montoro, exministre d’Hisenda amb Aznar i Rajoy, es va dedicar, a partir del 2011, a ordir presumptament una trama al seu ministeri per a modificar lleis a voluntat de grans empreses, que prèviament passaven per caixa a l’empresa Equipo Económico, fundada per l’interfecte, al seu moment, molt probablement amb aquest propòsit finalista. Tot molt correcte i molt il·lustratiu.
Eren els anys, a més, que un col·lega de Montoro, Jorge Fernández Díaz, havia muntat al Ministeri de l’Interior l’anomenada “policía patriótica”, dedicada a espiar i ordir-hi proves falses per a perjudicar els seus adversaris polítics. Espiar per espiar, també ho feien amb Pedro Sánchez, molt abans de convertir-se en president del Govern. Tota una gesta de previsió i amor a la llei, certament.
Sempre agrairem als membres del Partit Popular que, al llarg de la seua encara curta existència, no s’hagen dedicat només a robar, com qualsevol polític mediocre, sinó que hi hagen afegit un esperit creatiu de molt bon calibre. No és prou furtar. Cal que, quan vages a confessar-te (no sé Montoro, però Fernández Díaz és un ultracatòlic), li òbrigues al pobre capellà un autèntic cofre del tresor. Molts parenostres i moltes avemaries: massa.
Però hui no vull parlar de robatoris a la Hisenda pública i altres immoralitats comptants i sonants. Ja n’estem un poc farts, la veritat. Em fixaré en el fet que, mentre es descobria el pastís de Montoro, una notícia qualsevol, a les pàgines d’Economia dels diaris, assegurava que el pròxim pressupost de la Unió Europea preveu un mecanisme de “deute conjunt” de gairebé 400.000 milions d’euros.
Heu llegit bé: recordeu els anys de l’”austeritat”? En aquells anys gloriosos (els de Rajoy), Montoro assegurava amb una mà que no hi havia diners per a pagar els servicis públics (orquestrant les retalladles subsegüents), mentre amb l’altra cobrava milionades de les empreses que passaven pel seu aro, com ara s’ha descobert. I mentrimentres, Brussel·les condemnava els estats, impedint la mutualització del deute, a una inanitat fastigosa i criminal.
Alguns van definir l’època amb el terme “austericidi”. Mal dit, perquè el terme, literalment, vol dir “matar l’austeritat”, quan el que es pretenia assenyalar és tot el contrari: que l’austeritat ens matava, a nosaltres. Per aclarir un poc tot allò, en 2012 vaig publicar en El País un breu article titulat “L’austeritat i el bosó de Higgs”. Rellegit ara, crec que manté plena vigència. Qualsevol dia s’acaba l’actual era de prosperitat (perquè tot s’acaba), guanya les eleccions el PP (ara amb l’encantadora ajuda de Vox) i es torna a posar de moda tot el lèxic –i la política econòmica- de 2011 i 2012.
Mentre vostés cavil·legen tot això, els reproduiré ací el text a què feia referència. I que passen un bon agost.
L’austeritat i el bosó de Higgs
Vivim sota l’hègira de l’austeritat. Hi ha hagut –i n’hi haurà- èpoques molt millors, però aquesta –diuen- és així: austera. Cada etapa de la història genera el seu vocabulari –i cada vocable és, en si, una metàfora. “Austeritat” ve del llatí austeritas, que vol dir aspror. El terme, al seu torn, deriva del grec austeros, que és un mot que es refereix al mal gust. El raïm verd, per exemple, és aspre, amarg, rude. Una parauleta ben triada, doncs. Els nostres preclars governants podrien haver escollit “frugalitat”, per exemple. Frugalis, en llatí, deriva de frux (fruita) i és un terme àmpliament positiu, com revelen algunes expressions clàssiques que l’inclouen: frugem facere (obrar honestament), homo frugi (home honest), bonae frugi esse (ser home de bé). A això es refereix Jordi Pigem en un opuscle exasperadament breu que acaba de publicar-se: Heu dit austeritat? Psicopatologia de la (ir)racionalitat econòmica (Proteus).
