Aus der Aus der Kriegsschule des Leben. -Was micht nicht umbringt, match mich stärkeres Lebens. *
De l’escola de guerra de la vida. -Allò que no em mata em fa més fort.
Posem un cas de possible mortaldat: un col·lapse psíquic de gravetat. Segons el biòleg, Henri Laborit i el físic quàntic i filòsof, David Bohm, davant aquest perill només hi hauria tres eixides possibles: la fugida, la paralització i l’enfrontament. És a dir, el possible suïcidi, la degradació en la patologia i la lluita per a resoldre els problemes.
L’enfrontament, evidentment, serà la millor actitud, però requerirà un jo fort per part del subjecte o, en el suposat cas que siga feble, d’un procés de resocialització / reestructuració del jo – possible si hi ha la voluntat de dur-lo a terme: tota voluntat fa un camí, que diu un proverbi anglés.
Dos grans casos en què ens podem trobar:
- a. El més lleuger, el d’aquells qui estan equipats per la seua socialització amb bons objectes interns – conceptualització de la psicoanalista, Melanie Klein. És a dir, que tenen figures positives interioritzades que marquen el seu pensament, els seus sentiments i la seua acció. (Vegeu, per exemple, la pel·lícula Johnny Got His Gun (Johnny cogió su fusil), de Dalton Trumbo, i llegiu el llibre primer de les Meditationes, de Marcus Aurelius1).
- b. El més profund, el d’aquells qui, per les raons que siga, o no tenen massa bons objectes interns o senzillament els tenen negatius que hauran de fer un procés de resocialització / reestructuració del jo radicals, ja siga amb un psicoterapeuta, ja siga en un grup de plausibilitat2 , ja siga -i millor- amb els dos alhora. Un procés en el qual el subjecte, amb el joc d’identificació i emulació amb el psicoterapeuta i/o els membres del grup de plausibilitat, podrà arribar, com a mínim, a un apoderament en la línia de la política Marcela Lagarde: l’apropiació de recursos externs que, aplicats a la vida, es transformaran en interns. Com ara, l’adquisició de bons objectes interns.
Si una vegada deslliurats de la mort psíquica, engeguem aquest doble procés –en relació de cercle virtuós- de resocialització/reestructuració del jo i d’enfrontament amb allò real, és probable que acabem donant-li la raó al filòsof Friedrich Nietzsche quan diu que allò que no em mata em fa més fort. Per cert, un Fabricando fabricamur (fent ens fem) -en aquest cas, enfrontant-nos ens fem més forts i fent-nos més forts, ens enfrontem-, que diria el teòleg, filòsof i pedagog, Jan Amos Comenius.
—————————————
(1) Valguen com a exemples d’objectes interns els familiars als quals destina Marcus Aurelius agraïments en el llibre primer de Meditationes – edició sota el títol de Soliloquios o reflexiones morales, Colección Austral:
Aprendí de mi abuelo Vero el ser de honestas virtudes y no enojarme con facilidad.
De la buena fama y loable memoria de mi padre, el portarme com modestia y varonilmente.
De mi madre, la religión para con Dios; liberalidad para con todos; el abstenerme, no sólo de ejecutar acción mala, sino también de cebarme en el pensamiento de ella, y además, el ser frugal en la comida y estar lejos de hacer una vida opulenta.
Etc.
(2) Un grup de plausibilitat és un grup en què:
- Hom se sent estimat i reconegut.
- A hom se li confirma el seu self (la seua autoimatge) i no li cal cap pseudoself.
- Hom té un crèdit.
- El seu marc de sentit és real: visió del món, sistema de valors, esquemes de percepció i d’interpretació…
- Té advocats del diable.
- És un home per a ell: un àmbit social en què troba llibertat i seguretat.
