Les darreres peces han estat un afegit a la sèrie sobre la naturalesa del diner. He rascat una mica més en el nucli del sistema monetari dominant, diner-deute amb interessos de creació centralitzada. A l’anterior article analitzàrem una de les seues conseqüències: «Solament una part menuda dels diners que hi ha al món intervenen en les transaccions de l’economia real –la dels béns i serveis, la part grossa està en el casino financer». Amb aquest, l’acomiadaré i recuperaré la nova, que té «la modelació del sentit comú» com a idea conductora.
Abans, però visitarem de nou el cor de la màquina de l’interés, desvestida de qualsevol element accessori, per mostrar la simplicitat d’un principi essencial del sistema monetari.
El creixement del deute és inherent al sistema
En diferents ocasions he enraonat que, en un funcionament estàndard, el sistema monetari hegemònic condueix a un increment de la massa monetària, és a dir, del deute global. El creixement (del PIB) paga l’increment del deute i empenta les societats a créixer constantment en un planeta limitat, amb conseqüències indesitjables sobre les condicions de vida del futur. El mecanisme està governat per la màquina de l’interés que converteix el teatre del món en una granja del diner on perseguir la seua reproducció.
Suposem primer una societat que funciona amb diner-deute centralitzat sense interessos. Un organisme públic crea el diner en forma de crèdits, les cancel·lacions el destrueixen. Els diners en mans de la societat equivalen a la suma de crèdits no cancel·lats. Afegim una primera condició simplificadora: no hi ha estalvis ni acumulació, tota la massa monetària està en circulació. Un altre supòsit: s’ha mesurat que 100.000 um (unitats monetàries) mantenen el funcionament de l’economia. Cada um media en moltes transaccions, canviant de mans i repercutint en moltes um del PIB (vegeu l’anterior article). Una segona restricció simplificadora: aquesta quantitat és constant. El conjunt de deutors van cancel·lant crèdits, però també en signa de nous. La massa monetària es manté entorn de 100.000 um.
Ara, i mantenint totes les altres condicions, es decideix que s’aplicaran interessos del 5% als crèdits. La cancel·lació de 100.000 um implica que el conjunt de deutors han d’entregar 5.000 um extra que hauran de crear-se en la nova ronda de crèdits. La massa monetària ja no pot ser constant, ara ja és de 105.000 um, que s’han prestat al 5%. Cancel·lar-los requereix entregar 5.250 um més que es crearan en la nova ronda per un total de 110.250 um. Quan els deutors els retornen han de sumar 5.512,5 um més, per un total de 115.762,5 um. No cal continuar, la massa monetària sempre va en augment coincidint amb el deute global dels deutors de crèdits creadors de diner.
Finalment, permetem l’acumulació i fem intervindre els inversors, prestadors de diner ja existent. Els interessos que exigeixen també han de crear-se en les rondes de crèdits creadors de diner, intensificant el procés descrit.
Intel·ligència financera
X em preguntà sobre les opcions d’invertir uns estalvis. No soc, en absolut, la persona adient per a respondre, ni les qüestions d’aquest tipus han estat objectius de la sèrie. L’atenció s’ha adreçat a comprendre la naturalesa del diner, la qual cosa requereix centrar-se en els principis, encara que també cal un una certa comprensió de les pràctiques bancàries i financeres. També ha estat important l’estudi de sistemes monetaris alternatius que, minoritàriament, han funcionat o funcionen al món: el diner minvant, el crèdit mutu i el diner coproduït, principalment. Responc a X que, com a posseïdor d’estalvis, solament aspiraria a conservar el poder adquisitiu que la inflació planificada els treu. El sistema força a participar en la granja del diner a qui poden fer vidriola. Ens atrapa, també a qui el critiquem.
Per la quotidianitat de les finances personals, hui hauria pogut aconsellar-li el pòdcast de La Veu «Intel·ligència financera», del formador financer Jordi Vizcaino en conversa amb el periodiste Josan Piqueres. «Un espai de divulgació, informació i aprenentatge sobre un vessant de la vida inevitable en l’actual sistema i que no està inclòs dins dels plans de l’ensenyament obligatori i menys en valencià», com ells mateixos diuen en aquesta presentació del pòdcast.
Com enfrontar el futur?
Al cap i a la fi, i esquemàticament, podem reduir a dues les formes de veure i encarar el futur. L’una, que sempre ha dut les de perdre, el concep caminat junts, l’altra barallant-nos, i està fent molt de forat. L’una veu els individus, col·lectius i països convivint solidàriament. En l’altra, l’individualisme es manifesta egoistament i excloent, alimentant un escenari de guanyadors i perdedors. L’una cerca i valora el respecte, el reconeixement i l’ajut mutu. L’altra reclama la victòria i la humiliació dels perdedors. Una actitud vexatòria que s’hi manifesta, per exemple, en l’exhibició simbòlica, ja internacionalitzada per Musk, de la motoserra de Milei, en la col·lecció d’episodis protagonitzats per Trump, o ací, a casa nostra, en el comportament del govern valencià en les actuals accions d’assetjament a la nostra llengua.
Acomiadant la sèrie
Ho faré llistant un manoll d’idees que s’hi poden extraure d’ella:
- 1) El sistema econòmic en què vivim està força influenciat, conduït, pels qui patrocinen la visió guanyadors/perdedors en les relacions entre els individus, les col·lectivitats i els països.
- 2) Des d’aquesta visió, la deriva que segueix el món du a desastres i conflictes violents.
- 3) El sistema monetari hegemònic és un element rellevant en aquesta deriva.
- 4) El diner no és riquesa ni mercaderia, solament és eina facilitadora dels intercanvis. Confondre’l amb la riquesa i convertir-lo en la principal mercaderia és causa de les seues malifetes.
- 5) L’interés (bàsic i contractual) condueix a un deute global en continu increment que exigeix un creixement continu, insostenible.
- 6) El control centralitzat del subministrament de diner amb interessos permet que el controlador beneficie uns i perjudiques altres. També facilita l’ús del deute com a arma de dominació.
La madeixa del complex financer és enrevessada. He defensat, però, que tothom pot comprendre els principis del sistema que ens té atrapats. Principis que he tractat de aclarir en la sèrie.
