Som en l’últim trimestre de l’Any Estellés. A la Universitat d’Alacant, s’acaba de celebrar un congrés internacional sobre el poeta. Un èxit es mire com es mire. No sabrem mai, però, com hauria estat de gran si totes les institucions polítiques valencianes, amb la Generalitat al capdavant, hagueren reconegut i honorat el bon poeta valencià del segle XX. I és ben probable que a Vicent Andrés Estellés no li importara tampoc massa saber-ho. Creiem que el faria molt més feliç saber que els seus poemes inundaven places i carrers de nord a sud del País Valencià, i que el poble ha assumit la seua veu. Posat, com així estava i sembla que continua, a ser menyspreat i castigat per una dreta valenciana que ignora fins a la nàusea tot allò que no combregue amb la seua dèria esborradora d’identitats i el seu ofrenalisme patològic cap a una Espanya voraç.
N’estic segura que a Estellés li haguera agradat assistir com un més, un entre tants, a qualsevol sopar de cabasset, on rapsodes populars diuen els seus versos amb una emoció continguda o desbordada, que de tot hem tingut. I haguera escoltat content els seus poemes fets també cançons pel seu amic Ovidi, o pels seus hereus, molts, moltíssims. Cançons cantades amb un sentiment d’enyor i agraïment alhora. No, no sabrem mai com de bonica podia haver estat eixa celebració si, per una vegada, ens haguérem posat tots d’acord en homenatjar un gran valencià. Era impossible: l’ombra de Vox, l’ús de la llengua dels valencians com a arma política contra els mateixos valencians, han despullat el PP, deixant-nos vore’l com el que és, un partit sense propostes culturals, sense idees, més enllà de festivals de noms ridículs, com la Terreta, organitzats per ves a saber quin amic espavilat, amb zero sensibilitat cap als músics valencians. Un partit que ignora l’enorme i gran faena que s’ha fet des del món de la cultura durant més de quaranta anys, un partit electoralista sense escrúpols, amb bandera de conveniència sempre i molta brossa baix l’estora.
Es despengen ara amb la idea d’una consulta, sense llum ni taquígrafs, perquè els pares i mares trien la llengua de l’escola. I les famílies que vindran després? Cada curs es podran canviar els projectes lingüístics? També es podrà triar si s’estudia Geografia o Història?… Un despropòsit. I una incapacitació general als docents, als professionals de l’educació que són qui haurien de fer els dissenys adients en cada cas. I, per anar calfant motors, diuen públicament que el valencià és una llengua imposada, sense que l’enorme nas que els creix pam a pam, dia a dia, s’entrebanque amb les seues consciències. Prenen la cultura i l’educació no com elements substancials de l’harmonia i la prosperitat d’una societat, no com elements vertebradors i d’unió, si no com oportunitats per traure votants desinformats que nodriran els centres privats concertats, on s’escora gran part dels seu electorat convenientment alliçonat contra el valencià. Una mostra més de l’absolut menyspreu a una llengua prohibida, menystinguda durant segles, i ara novament vexada. Una llengua que, encara que només fora per manament legal, haurien d’emparar com a representants de tot el poble valencià i fer créixer en tots els àmbits.
Tractarien igual que han fet amb Estellés la figura de Miguel Hernández? No, ni de bon tros. Perquè no trobarien reticències de cap de color entre els valencianoparlants, és clar. En el seu cas es faria, com ja es fa, una apropiació indeguda de la imatge d’un poeta admirat, que rebentaria la seua tomba si sabera del cinisme dels hereus dels seus botxins. Però, ai!, és que Miguel escrivia en castellà! Enfront de tanta barbàrie, ens queda la informació, l’organització i la dignitat. Milers de persones estan sumant-se a la plataforma Famílies pel Valencià, en defensa de tot allò nostre, siguen valencianoparlants o castellanoparlants. I Vicent somriu, i Miguel també.
