Les accions de Subversives
Fa algunes setmanes el col·lectiu feminista Subversives de Castelló va anunciar la segona campanya a l’UJI dels casos d’assetjament masclista que tingueren lloc dins de la Universitat. Publicaren al Facebook i a Instagram detalls d’aquesta acció que duien a terme per fer d’altaveu del centenar de denúncies fetes per alumnes d’eixa universitat i comeses per professors a les aules o als despatxos de tutoria, denúncies arreplegades des de fa dos anys. Es tractava d’una segona campanya encetada ja el curs passat al voltant del 25N del 2019 i que ara repetien a finals de gener del 2021. En aquella primera ocasió s’havia demanat permís formal per exposar en els panells de l’entrada de l’Escola de Tecnologia i Ceràmica, els escrits en forma de post-its redactats per les mateixes alumnes o transmesos al col·lectiu per altres mitjans. Malgrat el permís obtingut, la universitat va retirar l’exposició al segon dia, perquè no respectava l’anonimat dels agressors. En la segona edició, un any després, sent ja conscients que no rebrien cap suport de la institució per repetir el lloc de l’exposició dins de les instal·lacions de les facultats, els escrits s’exposaven al panell de la parada principal del tram i autobusos enfront de l’Àgora. L’objectiu era el mateix: donar veu a les alumnes víctimes i objecte de la violència masclista a les aules, assenyalar els agressors i els fets concrets masclistes, així com denunciar la complicitat de la universitat per no haver pres mesura al respecte per protegir-les.
Les accions continuen per part de l’alumnat i per part del col·lectiu Subversives al qual dona suport L’Assemblea feminista 8M de Castelló. I és que aquestes accions han esclatat com una bomba que ja corria perillosament pels passadissos i per tota la universitat des de fa massa anys sense donar solució. Com exposaré més endavant, la raó està de part de l’alumnat jurídicament a qui la institució ha deixat desprotegit durant anys per la manca d’un protocol eficaç i on la investigació solament s’inicia a partir de la denúncia formal per part de l’alumna assetjada o humiliada.
Les agressions i les conseqüències que s’expresen en els cartells
Les agressions patides han estat exposades a més dels post-its, per altres accions anònimes amb cartells a les parets de la universitat on s’ha pogut llegir de manera clara els fets concrets masclistes amb els noms dels agressors: «X se sentaba siempre al lado de las chicas, al resto de la clase no nos hacía caso, ya conocíamos su historial», «X me dijo en su despacho: que cuerpo más bonito’», «X me ató las manos en su despacho y me dijo: eres una nena muy mala». També es lamentaven de la inacció de l’UJI: «l’UJI no es va preocupar de mi, tan sols del meu silenci», «se lo dijimos a otros profesores y no hicieron ni caso»; i el que és més greu, els cartells parlaven de les conseqüències de les agressions per a les alumnes donada la inacció de la universitat: «teníem por, ja que l’UJI no havia fet res», «va seguir donant classe després d’abusar de mi i jo vaig perdre l’oportunitat d’aprendre l’assignatura», «les meues companyes no s’atrevien a anar a les tutories per l’actitud que X tenia a classe amb elles», «tras semanas de declaraciones i de sentirme humillada, lo único que conseguí fue que suspendieran a X unos meses».
Aquestes accions no han sorgit com única forma de donar a conèixer els assetjaments i actes masclistes, ja que aquestes denúncies van fer-se arribar a la Unitat d’Igualtat, mitjançant la bústia de suggeriments i es va informar a través de formularis de la universitat amb anterioritat a les accions dels post-its.
Sent coneixedora dels fets, l’Assemblea feminista 8M de Castelló va donar suport a l’acció de Subversives segons la qual s’assenyalava directament els agressors, professors autors de comentaris, vexacions, ridiculitzacions i inclús assetjaments i abusos, però que també assenyalava l’UJI com a còmplice de les agressions, perquè sent coneixedora, no havia investigat aquestes agressions ni protegit les afectades, adduint la raó de no haver fet les denúncies «formalment» a través del protocol establert.
El protocol de l’UJI contra l’assetjament
Les raons per les quals les alumnes no han seguit eixe protocol es van explicar des d’un principi en les xarxes socials de Subversives, avalada també per les objeccions a l’eficàcia del protocol expressada en sessions públiques, en les quals es donava a conéixer el protocol en xerrades organitzades per la universitat: «Mai es denuncien les agressions perquè és complicat tindre proves del que ha fet un professor, a banda de ser un procés molt llarg i costos per a l’assetjada», «La solució per a les agressions és canviar l’alumna de classe» mentre que «el professor agressor només s’ha d’enfrontar a mesures com haver de fer les tutories amb la porta oberta».
Seguir el protocol suposa escriure nom i cognoms de les afectades, raó per la qual l’anonimat no existeix i solament depén de la discreció en la divulgació de la identitat per part de la comissió investigadora i de les persones a qui aquesta investigue. És totalment raonable la por de les alumnes a represàlies per part dels agressors, considerant el seu poder i el suport de la mateixa universitat. Una altra raó és la dificultat per demostrar els fets quan aquests es produeixen fora de la vista d’altres persones, és a dir quan es tracta d’una veu contra l’altra. A això hem d’afegir les característiques i resolució del protocol, tot un procés intricat que dura mesos, període durant el qual l’alumna resta desprotegida o desfavorida i l’agressor continua amb la seua activitat acadèmica amb el risc de repetir les agressions.
Altres casos d’assetjaments denunciats formalment
Si bé el protocol va nàixer en 2011, ja en 2012 va mostrar la seua ineficiència quan un reconegut professor titular de l’UJI, va dimitir del seu càrrec per la insuficient acció de la universitat en denunciar un company que havia assetjat la seua filla i així de manera més lliure denunciar el cas als jutjats de Castelló.
En casos anteriors en els quals s’han denunciat els fets a través d’aquest protocol, la penalització ha arribat tard i insuficient. Mesos després, quan el curs ha finalitzat, el professor ha sigut castigat amb la separació de l’exercici acadèmic durant els mesos d’estiu.
I el que és encara pitjor: tot aquest procediment no ha servit per a aturar les agressions i han permés que s’haja mantingut el dubte de credibilitat de l’alumna, mentre es permetia la tasca acadèmica sense supervisió suficient per donar seguretat a la resta d’alumnes.
La qüestió jurídica
A continuació descriuré de quina manera la investigació sobre la jurisprudència relativa a casos d’assetjament dona la raó de com d’equivocada ha estat la inacció de la universitat i la inadequada resolució en els casos denunciats formalment.
Un dels articles que millor posa en evidència la forma de posar en marxa els protocols universitaris d’assetjament és el que va dur a terme Antonio Madrid Pérez en l’article La obligación de poner en conocimiento: la función pública ante la prevención, detección e intervención frente al acoso sexual en las universidades españolas, publicat en desembre del 2019.
En aquest estudi recent, on s’analitzen 52 protocols universitaris, les argumentacions i la base jurídica a la qual al·ludeix han posat llum i certesa al cas concret de l’UJI. Una de les primeres qüestions que aborda és el fet que en el cas de possible assetjament, la víctima no està obligada a denunciar-lo, manifestant la seua identitat, per a ser el punt de partida en començar la gestió, indagar i penalitzar els fets.
També confirma l’obligatorietat del personal funcionari de l’administració pública responsable -en el cas de la universitat els càrrecs acadèmics unipersonals pertinents- d’indagar sobre els fets quan és coneixedor de qualsevol acció d’assetjament que pot suposar delicte. Aquesta responsabilitat del funcionariat es confirma en l’article 2.4 del Protocol d’actuació contra l’assetjament sexual i per raó de sexe en l’àmbit de l’Administració general de l’estat i dels Òrgans públics vinculats a ella. No obstant això, no tots els protocols universitaris adverteixen d’aquesta obligatorietat. Aquesta mesura resulta totalment contrària al fet que qualsevol persona coneixedora silencie els fets i mire cap a un altre costat.
A això hem d’afegir una altra informació important que s’assenyala a l’estudi: segons A. Madrid: «La jurisprudència destaca que el fet rellevant és que l’autoritat o el funcionari reba la ‘notitia criminis’, i no la forma en què li arriba la primera notícia que s’ha pogut cometre un delicte». Això permet la flexibilitat formal en la presentació de la comunicació dels fets.
També l’Estatut bàsic de l’empleat públic regula l’obligatorietat de comunicar els fets possibles de delicte amb un marc normatiu. En el seu articulat li exigeix que actue d’acord «als principis d’integritat, responsabilitat … i respecte a la igualtat entre dones i homes (art 52) quan es tracta de faltes molt greus (art. 93.3), com l’assetjament sexual, quan a més dels danys personals, es troba el desprestigi per la imatge pública de la institució (art. 95.3.c). De manera que el possible deteriorament del prestigi com a institució consolida el fet de no deixar de comunicar». Així, A. Madrid assegura que «des d’aquesta perspectiva normativa, l’obligació de posar en coneixement s’emmarca en l’obligació de vigilància i intervenció de l’administració pública, el desenvolupament del bon funcionament de la mateixa administració i la prevenció de noves situacions de risc».
Concretant una mica més, A. Madrid també assenyala que «la jurisprudència espanyola reitera l’obligació que tenen les direccions de les entitats públiques i privades d’atendre diligentment les notícies que els transmeten els membres de la comunitat educativa (persones treballadores, alumnat o familiars)» sobre possibles situacions de violència de gènere que tinguen lloc dins la institució en la qual desenvolupen les seues funcions. I que aquesta diligència en la recepció de les comunicacions es complementa amb l’obligació de realitzar la investigació necessària per a comprovar la veracitat dels fets que li han comunicat.
Entre els diferents casos que es nomenen en l’estudi recorda un en què el Tribunal Suprem retrau la conducta quan s’ha demorat iniciar diligències per avaluar la veracitat i transcendència de la informació rebuda esperant que s’haja fet «una comunicació formal i via registre». En un últim apartat (5.1) exposa també la necessitat de les universitats de ser actives en els sistemes de detecció de situacions d’assetjament, havent-ne d’estar no solament alerta quan hi haja una comunicació per qualsevol via, sinó en l’activació de mecanismes de recerca de possibles situacions d’assetjament. Es tracta que la institució siga part activa per resoldre la situació del problema i no simplement un testimoni passiu d’aquest.
L’article és molt clarivident quant a orientar les accions a realitzar per l’entitat pública. Pel que fa a molts casos d’assetjament sexual, per raó de sexe i altres comportaments masclistes, els danys afecten no solament la persona agreujada, sinó també la institució i les relacions que mantenen les persones dins d’ella. Això comportaria que les accions no han d’anar dirigides solament a les agreujades, sinó que «cal plantejar canvis culturals i estructurals conseqüents amb els objectius que es pretenen assolir».
Finalment, i per ratificar la versió dels arguments esgrimits per l’alumnat de l’UJI, en l’estudi s’expliquen els factors que condueixen les víctimes a no denunciar les experiències d’assetjament. En primer lloc exposa la percepció de risc que les víctimes tenen en prendre la decisió d’explicar o denunciar el que els ha passat, davant les expectatives del que pot ocórrer, quan es posa en coneixement de la institució; en segon lloc «la por de la persona agreujada de no ser creguda» en les seues declaracions; en tercer lloc la convicció que «no es faça res»; i per últim la preocupació de la víctima, i de qui li done suport, a quedar exposades a l’atac, a patir represàlies en lloc de suport en contextos en què hi ha una diferència patent de posició de poder.
Violència estructural o sistèmica
El feminisme ha denunciat al llarg dels anys l’androcentrisme que impregna la societat i les institucions. En casos de denúncia revictimitzen la dona quan l’obliguen a relatar el seu cas en múltiples, i injustificades en número, entrevistes personals davant de comissions o jutges que li demanen que revisca la situació d’assetjament. També s’ha denunciat fer ús de la càrrega injustificada que culpabilitza la dona, en haver de demostrar i provar els fets del delicte, en lloc de posar en marxa els mecanismes que culpabilitzen l’agressor. D’aquesta manera es trencaria amb el mite de no tenir en compte el discurs de la dona i no creure en la seua paraula, que és el que hi ha a la base d’eixes actuacions.
És en aquest moment del discurs quan hem de parlar en el sentit feminista de la «violència institucional o sistèmica», és a dir, quan les institucions, responsables de buscar les estructures que facen possible la resolució de conflictes, i en el cas que ens ocupa, amb molt més d’interès hauria de fer-ho, no esdevenen eines útils sinó que més bé es converteixen en entrebancs dissuasius de la denúncia i d’amagar els fets delictius.
És aquesta la manera en què el patriarcat s’afiança sota la pàtina amable de complir amb la legalitat, mentre la realitat mostra que els agressors s’empoderen, continuen actuant i la desconfiança cap a les institucions creix.
Desatenent aquests casos de violència masclista, la universitat seguira formant part d’aquesta violència sistèmica, mentre no siga capaç d’establir els mecanismes escaients per fer possible que aquestes agressions no ocorren. Solament així les nostres filles, cosines, parelles, amigues o col·legues que es troben estudiant a la universitat no es veuran coartades de llibertat, per la por a una institució que no les protegeix suficientment.
Clam Final
A la vista dels arguments jurídics i els fets exposats per diferents vies que han utilitzat les alumnes de l’UJI per assenyalar els fets masclistes i de possibles delictes d’assetjament per part de professors, l’UJI com a institució, hauria de reaccionar sense més dilació i donar prioritat a la investigació d’accions tan deplorables i possiblement delictives.
També, i en nom de l’eficiència en la resolució del problema, hauria d’emprendre vies alternatives per encetar el protocol, per tal que la denúncia directa amb noms i cognoms de l’alumna agreujada no siga l’única possibilitat; junt amb una bona planificació d’accions concretes dins de la mateixa universitat que sensibilitze cap a la ‘tolerància zero’ que proclama. Els ho demanem com a activistes de Subversives i de l’Assemblea Feminista 8M de Castelló, però també com a alumnes, com a professores, com a familiars i amigues de les agreujades, per tal de restablir la confiança en la institució.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
