Divendres vaig estar a l’Espai Llimera, de la ciutat de València, en el lliurament dels premis Arrel, que organitza la companyia Orfe Teatre amb l’infatigable Tiago P. Barrachina al capdavant. Són premis d’escriptura dramàtica i el grup els organitza totalment a soles, sense ajudes públiques ni privades, perquè sí, perquè volen, com diria Ovidi. I això és meravellós. Perquè consagren molt de temps i molt d’esforç a crear un espai i un lloc de trobada. I és que divendres no només anunciaren l’obra guanyadora, La una y la otra, de Sandra Mihi González, sinó que van donar als autors i les autores finalistes l’oportunitat de fer la lectura dramatitzada d’un fragment. Hi havia obres en castellà i en valencià i vingueren autors fins i tot des de Girona per gaudir d’aquesta oportunitat de compartir la seua obra. Enguany, el certamen arriba a la segona edició, i en les dues he tingut l’oportunitat d’exercir de jurat. I espere que arribe a moltes més edicions i que continuen comptant amb mi, perquè m’alegraré molt de veure’l créixer i participar-hi.
M’agrada molt l’atreviment i la generositat de Tiago i d’Orfe Teatre. Senten que no hi ha prou concursos d’escriptura dramàtica per a autors novells i en creen un. I, d’altra banda, utilitzen el seu talent i la seua capacitat organitzativa per a construir espais on brille el talent d’altres. I així creen xarxa.
Crec que una de les coses més boniques que té la meua professió és estar en contacte amb gent jove, no perdre el pols de les generacions que es succeeixen. I, bé, aquesta gent, la famosa generació z, la que diuen que és de vidre, jo crec que dona alguns motius per a l’esperança. Són fills de la crisi, i no tenen eixes expectatives sobredimensionades de les generacions anteriors, des de la meua cap avall. És de veres que hi ha símptomes que fan por, que la frustració pot generar monstres, però no crec que això siga l’única cosa que eixa generació pot oferir.
Personalment, detecte en algunes persones una certa voluntat de creació de projectes col·lectius. Crec que més que fa uns anys. Ja ho vaig pensar quan va nàixer a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació el grup Improvisional Teatre. Vaig sentir que aquells xicons i aquelles xicones tenien ganes de fer vida universitària en grup, i el seu objectiu no era demanar un certificat per posar al currículum, sinó crear obres en comú i ho torne a sentir amb Orfe Teatre, un grup amb un nom tan significatiu. Se saben orfes, es busquen la vida i teixeixen vincles de solidaritat i afecte.
Per això, entre altres coses, en el fons no em va sorprendre la reacció impulsiva i generosa dels xicons i de les xicones l’endemà de la barrancada. Hi ha molta gent de bona pasta entre els i les joves i que saben per experiència pròpia com és de dura la vida en aquesta restauració borbònica i en aquesta societat neoliberal a l’espanyola d’oligarquies rendistes i majories precàries. No esperen res i això els fa ajudar-se els uns als altres. I fer-ho junts, juntes i en comú.
És de veres que sempre dic que cal tindre cura amb les identitats generacionals perquè es corre el risc d’oblidar altres factors importants. Cal aleshores no llançar les campanes al vol i estar atents també a altres formes de respondre a la frustració. Però no compartisc la diagnosi tan pessimista que de vegades sosté la gent de la meua edat. Aquesta «generació de vidre» és molt més forta del que sembla o del que les generacions majors volen pensar que és. I molts d’ells i moltes d’elles no necessiten que els contem com estan les coses i cap a on semblen anar perquè ells i elles ho saben bé i és el seu futur el que està compromés.
Ja veurem què passa, però el que jo volia contar-vos hui és que Arrels és un concurs d’escriptura dramàtica molt interessant, gairebé heroic en els temps que corren, però ple de talent i de qualitat. No vos perdeu la tercera edició perquè, entre altres coses, prometen muntar l’obra guanyadora d’aquesta segona. Sense suport oficial però amb tota la llibertat, la creativitat i la força de voler persistir. Vindran temps difícils i continuaran els mals governs. Però, com era això que va dir un jove d’altre temps somiant altres futurs? No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. I Tiago Barrachina i els xicons i xicones d’Orfe Teatre ho són, d’alegres, d’units i també de combatius. No paren de lluitar, de fet. Hi ha futur aleshores. Cal saber llegir els senyals i no quedar-se al marge.
