En acabar Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes, torne al primer capítol. Fa tant de temps, tanta vida del segon emperador romà, que el vaig llegir, que és necessari recuperar-lo per a tindre una imatge completa del retrat. Ho sé i ho faig i, a més, m’ho diu l’autora quan me la trobe un parell de dies després en una xarrada que fa sobre l’ofici d’escriptora. Abans d’endinsar-me en el llibre, m’esperava una mena de Memòries d’Adrià, ella parla, però, quan en té ocasió, de Borja Papa com a referent. I recorde que l’obra de Yourcenar està darrere de la de Mira. Hi ha diferències, per exemple el punt de vista, Adrià i Roderic parlen en primera persona, en canvi, Núria Cadenes ha dibuixat la figura de Tiberi a partir de molts personatges, en una tercera persona plural (tot i que la veu de Tiberi hi sobreïx), però el repte que s’hi encara és el mateix.
Les biografies de personatges històrics són una operació de risc, però de vegades, com és el cas, funcionen. N’hem vist moltes al cinema. El gènere del biopic ha esdevingut un lloc comú i una aposta segura per a dur espectadors a les sales, sobretot si es retrata la vida d’algú proper en el temps i que, a més, canta o ha fet cine. Elton John, Freddy Mercury, Jim Morrison, Marilyn Monroe tenen el seu biopic. L’últim, i prou reeixit, és A complete unknown, amb un Timothy Chalamet que es mimetitza amb el jove Bob Dylan. Sembla mentida que el director que va fer viatjar Indiana Jones a la recerca d’Arquímedes en una prescindible última aventura, siga el mateix que ha sabut retratar amb destresa els primers anys de carrera del cantautor amb premi Nobel que deia que els temps canviaven.
El temps de Tiberi també fou de canvis. La consolidació de les fronteres de l’imperi i de la nova forma de govern, per exemple. Les aliances familiars amb què August va crear la casa Júlia-Clàudia. Les conspiracions i les venjances dins i fora d’aquesta casa. Els fets no apareixen a la novel·la de Cadenes en primer pla. L’autora no intenta mostrar-nos ni la grandesa ni la misèria del govern de Tiberi mitjançant l’acumulació de dades, sinó més aviat a través de les relacions entre els personatges, de les pulsions que els mouen i dels auguris de les àligues. Els fets, sovint, són l’escenari, i els protagonistes en són les motivacions. Núria Cadenes reconstrueix o imagina la xarxa de relacions familiars i els sentiments (amor, enveja, odi, amistat, sospita, ambició, enyorança, supèrbia, pietat…) que hi ha darrere dels casaments per conveniència, de les adopcions estratègiques, dels exilis i les defenestracions. D’aquesta manera, Tiberi, que és al centre, i la família Júlia-Clàudia que concentrava el poder de l’imperi romà, apareixen retratats amb una estranya precisió. És a dir, el lector no veu les dades (hi ha enciclopèdies!), però li sembla de conèixer els personatges, els veu viure, i també morir. Les morts escandeixen el relat.
En alguns capítols, a més, el focus narratiu es desplaça i els protagonistes són, per exemple, una família de marsis esclafats per la bota de l’imperi. Són capítols que semblen contes d’En carn i ossos, el llibre següent de l’autora en què sovint trobem protagonistes arrossegats per la màquina depredadora del poder, o que s’hi encaren. Així doncs, el punt de vista esdevé calidoscòpic, complex. És com si l’autora hagués estat capaç de viatjar al passat i hagués conegut els personatges, com si sabés què sentien en cada moment.
Els arqueòlegs, no els Indiana Jones que saquegen jaciments, sinó els de de veres, com Vicent Artur Moreno, que ens porta a conèixer la València romana un calorós matí de juliol, llegeixen les pedres i els objectes per a reconstruir la història, per a imaginar les vides dels que van ser. Els filòlegs, almenys els que es dediquen a buscar els orígens de les paraules, fan una mica el mateix. Pocs dies després de visitar l’Almoina, el lingüista Vicent Beltran ens explica a un grup d’estudiants de català de tot el món i els seus professors, com la reconstrucció del tronc indoeuropeu ens permet intuir connexions ancestrals entre llengües. L’indoeuropeu és una peça tan arqueològica com les més de tres-centes àmfores recuperades del derelicte Bou-Ferrer que hi havia sota l’aula on Vicent ens ensenya que les paraules «cor», «srce» i «heart» del català, el croat i l’anglès, tenen exactament el mateix origen i significat.
El Bou-Ferrer portava milers d’àmfores de Gades (Cadis) a Roma. Va naufragar davant de la Vila Joiosa a mitjan segle I dC. Si no s’haguera enfonsat podríem pensar que el gàrum que transportava hauria adobat algun sopar del mateix Tiberi, tot i que les proves indiquen que el veler es va enfonsar més tard de l’any 60 dC, en temps de l’emperador Neró, després de la mort del protagonista de la novel·la de Núria Cadenes. Tanmateix, la visió d’aquest veler i el seu contingut mil·lenari m’ajuda a completar la lectura de la novel·la.
Com els arqueòlegs que fan parlar les pedres i els filòlegs que excaven en el passat de les llengües, Cadenes poua en tota la documentació i les obres clàssiques que deu haver consultat per a retornar al present l’existència d’aquelles persones. Agripina, Drus, August, Lívia, Germànic, Júlia, i sobretot Tiberi, reviuen amb una versemblant humanitat, com si els bustos dels homes de sobte recuperaren la carn de què estaven fets els seus models, i com si les dones, i això també és fonamental per a entendre aquesta obra, tan silenciades, tan poc presents als annals, fins i tot les més poderoses, s’hagueren trobat amb l’autora en un carrer qualsevol de València o de Roma i li hagueren parlat d’ambicions i afectes, de penes i alegries. La literatura pot ser també una mena d’arqueologia, la que reconstrueix la humanitat d’aquells que van viure entre les pedres i els objectes que ara guardem en museus.
