(Als bel·licistes)
Resulta ben curiós constatar com dos hòmens tan antitètics com el lògic i filòsof pacifista Bertrand Russell i l’escriptor antisemita i filonazi Louis-Ferdinand Céline tenien una concepció molt similar sobre els orígens i les causes de la guerra.
Bertrand Russell ens conta en la seua autobiografia que, en els inicis de la Primera Guerra Mundial, creia ingènuament que les guerres eren imposades a la força per governs despòtics i maquiavèlics a les poblacions reticents. Pensava que, quan el poble descobrira com havia estat enganyat s’enfadaria granment i, en comptes d’això, constatà que eixe mateix poble es mostrava agraït perquè havia estat deslliurat de la seua pròpia responsabilitat moral. Allò que l’horroritzà més encara era com l’expectativa d’una massacre d’enemics estrangers adelitava el noranta per cent de la població del seu país.
Russell va haver de reconsiderar la seua opinió sobre la natura humana. En aquella època desconeixia la psicoanàlisi, però va acabar tenint una idea sobre les passions humanes que no diferia molt de l’opinió dels psicoanalistes. Va arribar a eixa conclusió en el seu afany per entendre el sentiment popular envers la guerra. Fins a eixe moment, sempre havia cregut que era normal que els pares estimaren els seus fills, però la guerra el va persuadir del fet que eixe sentiment constituïa una rara excepció. Havia cregut que a la majoria de la gent li agradaven els diners per damunt de tot, però va descobrir que la destrucció encara li agradava més. Havia cregut que els intel·lectuals estimaven la veritat, però va comprovar que ni tan sols el deu per cent d’ells preferia la veritat a la popularitat.
Com a amant de la veritat que era, la propaganda nacionalista de tots els països bel·ligerants el fastiguejava. Com a amant de la civilització, el retorn a la barbàrie el desconcertava. Com a home amb frustrats sentiments paternals, la massacre de la joventut li va destrossar el cor.
Va intentar organitzar en la seua universitat una secció de la Union of Democratic Control, que era una organització política contrària a la participació del Regne Unit en la Primera Guerra Mundial. Al principi, un nombre considerable de professors s’hi mostrà favorable, però després de l’enfonsament del Lusitania, començà a fer-se evident un clima de violència contra ell. Semblava com si tothom creguera que, d’alguna manera, Russell era el responsable del desastre i els catedràtics més vells es tornaren cada vegada més histèrics i començaren a esquivar-lo en les reunions del claustre.
Russell va ser expulsat del claustre de professors del Trinity College i va ser empresonat per la publicació de diversos articles i pamflets contraris a la guerra. Va eixir de la càrcer el setembre de 1918, quan ja era evident que la guerra era a punt d’acabar-se. El final de la conflagració fou tan ràpid i desconcertant que ningún tingué temps d’adaptar els seus sentiments a la nova situació. En declarar-se oficialment el final de la guerra, totes les persones que estaven en les botigues i en les oficines isqueren en tromba al carrer. Requisaren els autobusos i els obligaren a anar per on volien. Russell narra com va vore un home i una dona, que no es coneixien de res, besant-se efusivament pel carrer. La multitud continuava sent frívola i superficial, no havia aprés absolutament res del període d’horror que acabava de passar i es limitava desenfrenadament a intentar atrapar una mica de plaer al vol.
La guerra ho canvià tot per a Russell. Va deixar de banda el seu vessant professional més academicista i va començar a escriure una nova classe de llibres i assajos. El conflicte va canviar totalment la seua concepció de la natura humana. Per primera vegada es va convéncer profundament del fet que el puritanisme no contribuïa gens a la felicitat humana. Estava totalment convençut que la majoria dels éssers humans estan posseïts per una profunda infelicitat que es desfoga mitjançant odis destructius. Per a este nou Russell, només podíem arribar a construir un món millor mitjançant la praxi d’una alegria instintiva.
Louis-Ferdinand Céline, metge i escriptor, autor de la inoblidable novel·la intitulada Voyage au bout de la nuit (Viatge al fons de la nit), estava totalment convençut que si els ciutadans no volgueren realment anar a la guerra, l’assumpte resultaria molt simple: tots els hòmens de la Terra acudirien als seus respectius ajuntaments i dirien: «Jo no vaig a la guerra» i ja està, no hi hauria cap guerra… Però, si hi ha guerra, és perquè els hòmens la desitgen, l’estimen… tenen el desig de la mort. Segons Céline, en l’home hi ha una mena de tropisme, una tendència irresistible i innata envers la destrucció dels altres i també envers la pròpia destrucció. Eixa inclinació envers l’autodestrucció li resultava molt evident en el fenomen dels accidents d’automòbil. Céline tenia el convenciment que molts accidents de trànsit no eren fortuïts i involuntaris, sinó que eren el fruit del vici de l’atracció pel risc i per l’autodestrucció. «El desig hi és», deia. Hi ha hòmens que acceleren el seu vehicle a fi de xocar violentament contra l’arbre que hi ha a la vora de la carretera. Evidentment, un paio no puja al seu cotxe dient-se a si mateix que va a precipitar-se contra un tren, però tornava a sentenciar: «el desig hi és». I això, Céline ho afirmava perquè havia observat, especialment entre cirurgians i gent prou distingida, una conducció més que sospitosa i temerària.
Comptat i debatut, com un dia em va dir un amic saforenc, misantròpic, francòfon i malcarat, gran lector de Gustave Le Bon:
Il y a le vice de l’euphorie et de l’enthousiasme dans tout cela, il y a aussi la propagande, et puis il y a aussi l’adrénaline qui coule dans nos veines.
(En tot això hi ha el vici de l’eufòria i de l’entusiasme, hi ha també la propaganda, i després també hi ha l’adrenalina que corre per les nostres venes.)
