Fa més o menys un any, que el món, tal com l’hem conegut fins ara, va canviar. Encara no sabem si és un canvi irreversible o la cosa encara es pot calmar (i guanyar, ni que siga, un poc més de temps). I no em referisc al «món nascut després de la II Guerra Mundial» o al «món de la comunicació» o expressions recurrents, no. Em referisc al món tal com ha sostingut la vida en els darrers posem que 10.000 anys.
Perquè fa més o menys un any, que la temperatura mitjana del planeta es va desacoblar del que seria normal en aquesta època de l’any. No és ja que fora extraordinàriament alta o que superara la mitjana. No. És que senzillament trencava les gràfiques i se n’anava clarament per fora. S’acabaven de superar els famosos 1,5 graus per sobre la mitjana de temperatures de l’era preindustrial –el llindar que els científics consideren com un punt de no retorn per al clima- i ja estem dotze mesos, tot un any així, amb una mitjana global d’1,69 graus per sobre el llindar amb llocs com el País Valencià molt per sobre, fregant ja els dos graus.
La nostra única –i molt xicoteta- esperança, el clau roent, és que aquest increment sobtat té relació, també, amb el fenomen d’El Niño i que quan aquest acabe en els pròxims tres o quatre anys, el planeta es refrede lleugerament. Açò, és clar, si no es «trenca» res més en el complex teixit de fenòmens entrellaçats que conformen el clima del planeta.
I com pot ser que aquesta notícia a penes haja merescut algun que altre comentari en xarxes o alguna notícia solta? Parles amb qualsevol científic del ram i estan entre terroritzats i deprimits. No soles no hi ha hagut reacció informativa, és que tampoc n’hi ha de política. Sí clar, tant la Unió Europea com els diferents governs estan promovent una transició energètica i ecològica que soles té un límit: que no pose en qüestió els beneficis de les grans empreses ni els privilegis de les elits. Així, prohibeixen als vells cotxes dièsel entrar a les ciutats però no hi ha cap problema que es plenen de falsos 4×4 que contaminen tres voltes més. I pose aquest exemple per no parlar dels jets privats. I tot açò coincidint amb els diners abocats a les ampliacions de ports i aeroports, més autovies i més creuers.
Amb aquesta dissonància cognitiva no m’estranya que cresca el negacionisme climàtic. Qui es pot creure que el problema és tan greu quan els governs no fan res? Quan passa alguna cosa realment greu –posem pel cas que Rússia envaeix Ucraïna- de sobte es mobilitzen centenars de milers de milions. Per a les armes mai hi ha límit de crèdit.
Justament divendres veia una entrevista a Josep Borrell defensant la despesa militar explicant que «tothom prefereix gastar diner en mantega que en canons, però és que sense canons tampoc tindràs mantega». I jo em pregunte: i quina mantega tindràs en un desert?
Mentre els milmilionaris del món s’apressen a construir-se búnquers secrets per sobreviure al col·lapse, ací seguim fent el que calga perquè els afiliats a Hosbec i ACS puguen quadrar el pròxim compte de resultats. «Perquè crisi climàtica sí, clar, però ningú vol viure en una cova, no?» I ací entenem que «cova» és una paraula xifrada per dir «beneficis corporatius».
I al remat, el més desesperant de tot és que aquests discursos –i sobretot aquestes pràctiques- els fa gent que s’autoanomena «responsable» i «realista». El mateix tipus de gent que quan critiques la despesa militar et perdonen la vida perquè, total, eres un «utòpic que no sap com funciona el món». Perquè tothom sap que allò més «responsable» i «realista» quan et trobes en un forat del qual no pots eixir, és seguir cavant més fons.
