Si hi ha una cosa clara després de l’últim Tots Sants és que els monstres valencians són altres i no els que fins ara alimentaven l’imaginari col·lectiu. Altres molt més perillosos que l’home del sac, més repentinats i perfumats que el Butoni, però amb els mateixos ulls de dimoni que la Quarantamaula. Uns monstres que, no obstant això, sembla que també recorren a les tradicions a l’hora de llançar una alerta a la ciutadania. Que, com antigament, confien més en el fet que les seues articulacions anuncien l’arribada de pluja que en els avisos de l’Agència Estatal de Meteorologia. I així, esperant, esperant que un genoll dificultós d’algú donara l’ordre, aquesta no va arribar fins que ja era massa tard per a moltes persones.
A partir d’ahí el desastre, les imatges esgarrifoses que ens acompanyen des de fa una setmana, l’angoixa compartida, els testimonis colpidors, el desconcert incessant i un panorama que no requeria de visites als cementeris, com marca la tradició cada 1 de novembre, perquè enguany els morts estaven a tot arreu i en totes les formes possibles. Morts i morts en vida, engolits pel fang, la tristor i la deixadesa dels governants.
Carrers on s’amuntegava el passat, present i futur immediat de gent normal i corrent que creia viure en un país desenvolupat que, de sobte, no ho semblava tant. Declaracions desafortunades d’uns polítics que no han sabut tenir cura dels seus, ni tan sols després que la catàstrofe fora una realitat que superava la ficció més cruel. Vocabulari fred en moments on només l’afecte, l’estima i l’acompanyament tenien cabuda. I així, dia rere dia, ha quedat de manifest que l’únic que no s’ha pogut emportar aquella aigua enrabiada han sigut els egos i la prepotència. I així també, dia rere dia, ha anat creixent el desconsol i la ràbia.
La tragèdia ha anat evolucionant de fase a fase, sense necessitat de cap manual que marcara directrius. Del dolor al desconcert, del desconcert a la indignació, de la indignació a la crispació… Tot envoltant d’una onada de solidaritat que tractava de posar la cara amable a un panorama terrorífic on les xifres deixaven de ser números per a ser dolor. Voluntaris que llevaven fang i aportaven la humanitat que no apareixia dins del plànol polític on continuaven entestats a no veure que aquest no era moment de recriminacions sinó d’atenció i ajuda.
No, no feien falta mans. Les mans estaven. Les mans arribaven sense necessitat de sol·licituds formals. Faltaven mitjans, ferramentes i maquinària. Faltava, per damunt de tot, coneixement per part dels governants, però sembla que el trellat s’havia agafat pont.
Des de la distància ens hem impregnat totalment d’aquella desesperació i patiment que ens han mostrat les imatges als mitjans de comunicació. Hem plorat els morts que ni els familiars ni els amics de les víctimes podien plorar, enfrascats en traure fang i aigua, en amuntegar records i vida a les portes de casa. Des de la distància hem observat atònits durant dies, molts dies, la magnitud de la tragèdia i la nefasta gestió capitanejada pel Molt Deplorable President de la Generalitat. Des de la distància el fang se’ns ha impregnat a la pell i al cor, deixant un ambient de tristor compartida, sabedors com som, que ha acabat la tragèdia, però que a partir d’ara comença el drama. El drama particular de cada família, de cada barri, de cada veí i veïna, de cada poble que ha de replantejar-se prioritats, ajornar somnis, cicatritzar ferides i reconduir afectes perduts. Perquè això va per a llarg i perquè tots, d’una manera o d’altra, hem perdut massa aquests dies. Hem perdut amics, familiars, il·lusions, somnis, records, però lamentablement, també hem perdut la confiança.
