La figura del síndic de greuges, ombudsman, médiateur fédéral, defensor del poble, médiateur de la Repúblique existeix a molts Estats i, en principi, a tots té com a funció defensar els drets dels ciutadans normals i corrents davant les injustícies governamentals i administratives. És, per tant, un d’aquells mecanismes que responen a la idea liberal de la divisió de poders dins l’Estat. De fet, és com un darrer perfeccionament de la divisió de poders, i per això ho van rescatar els suecs i els noruecs de les runes jurídiques medievals. Quan algú està desesperat perquè ha estat tractat erròniament o injustament per un governant, un funcionari o una institució pública, i no atén ningú les seues reclamacions, on pot anar? En algunes societats, com ara la britànica, el ciutadà té moltes oficines on adreçar-se si ha estat maltractat per l’administració. Hi ha un Comissionat Parlamentari per a l’Administració i un Comissionat del Servei de Salut, però també hi ha una Oficina de Queixes Jurídiques i una oficina per al Defensor de l’Habitatge.
A Madrid, quan redactaven la Constitució, també van pensar que els quedaria molt democràtic deixar un lloc per a l’ombudsman. No establiren cap requisit específic per accedir al càrrec, com ara haver rebut una formació jurídica. Deixaren oberta la porta a qualsevol que fos major d’edat i no fos ni estranger ni es trobés privat de drets civils i polítics. L’elecció s’havia de produir, a proposta dels partits, per les dues cambres –Congrés i Senat– amb un resultat no inferior a tres cinquenes parts de vots a favor. Per ser elegit, per tant, calia un suport ampli, que anés més enllà del favoritisme partidista. El càrrec, en realitat, està pensat perquè l’ocupe algú bregat en la lluita pels drets cívics. Un activista social o, si més no, un sindicalista que no estiga massa acomodat i tinga una mica de piquet i una mica de barricada a l’esquena.
I ara faré la pregunta: qui és, actualment, el defensor del poble davant l’Estat? Ángel Gabilondo. El primer que va ser nomenat per al càrrec va ser un exministre d’Educació del règim dictatorial, Joaquín Ruiz Giménez. Era l’any 1982 i es mantingué impertèrrit enganxat a la butaca del despatx fins al 1987. Cinc anys de delícia, firmant documents amb una ploma estilogràfica. Després d’això, per si algú encara conservava la il·lusió de trobar un contrapoder, van posar a la butaca Álvaro Gil Robles, cinc anys més. I així fins ara, i qui dia passa any empeny.
No diré que Ángel Gabilondo no tinga el perfil per substituir qualsevol dels seus precedents: va ser frare de la Congregació dels Germans del Sagrat Cor, i això sol ja dona un aire espiritual i humanitari. Després, penjà la sotana i acabà de professor de filosofia a una universitat de Madrid. Amb un toc de mà esquerra i dir a tot que sí, arribà a rector, i de rector passà a ministre d’Educació pel mateix mètode. Havia de resoldre els problemes de les universitats a través d’un gran pacte social, però no resolgué res. Els mèrits polítics, amb tot, els va fer a partir d’aquest moment: tres vegades consecutives es presentà com a candidat del Partido Socialista Obrero Español a presidir la Comunitat de Madrid, i tres vegades fracassà. Una gran carrera.
De tot això resulta que l’home que representa el contrapoder dins l’Estat és, en realitat, un apèndix més del partit polític que ocupa el poder executiu. Després de la desagradable tasca d’ocupar tants anys els bancs de l’oposició en un parlament regional on havia d’escoltar les estridències retòriques d’Ayuso, li van donar el càrrec de defensor del poble i el va rebre com qui rep una canongia. De fet, no molestarà ningú. Ni Pp ni Psoe. I no se n’amaga. Aquesta setmana l’activitat principal que tenia a l’agenda era entregar els premis d’un concurs escolar de dibuix sobre els drets humans que convoca la insigne institució que comanda. Tota una feinada.
