Els orígens del PSV1 cal situar-los el desembre de 1960, quan un nucli molt reduït fundàrem el Moviment Social Cristià a Catalunya. Al cap de poc, el nucli havia crescut, tant a la universitat com a comarques, i les idees o bases ideològiques es van orientar cap a una opció socialista. Aleshores, el nom canvià a Acció Socialista Valenciana (ASV), i el 1964 s’adoptà el nom de Partit dels Socialistes Valencià (PSV), que es va mantenir fins que el partit va deixar d’existir l’any 1970. Vegem llavors com es va definir el PSV, agafant alguns dels punts més rellevants dels seus principis:
- L’economia capitalista, ineficient per al desenvolupament humà, és injusta en les seves conseqüències socials i ha de ser substituïda per una economia socialista.
- El País Valencià constitueix, juntament amb la resta dels «Països Catalans», un poble que té dret a:
- Reconeixement de la seua personalitat com a poble.
- Ús del català com a llengua oficial.
- Autonomia política.
- Tot govern ha de garantir els drets de: igualtat, expressió i organització.
- Proclama el caràcter universal de la revolució socialista i, per tant, la solidaritat amb els pobles oprimits i el dret a l’autodeterminació de tots els pobles.
- Sumava objectius més propers: defensa dels interessos de la classe obrera, l’establiment d’un règim democràtic, la reformulació del problema nacional.
Tot un conjunt utòpic i apassionant, propi de la nostra inexperiència, i a més, amb components concrets que estaran presents en el desenvolupament del nou valencianisme. Tenia raó Joan Fuster quan ens deia: «Vos veig com un equip, independentment dels peons, un equip massa infantil. Tots teniu grans virtuts, unes, unes, unes, unes —tot l’articulat és el que falla, no sé si seria massa demanar una acció coherent i justa» (carta del 1963).
Una part de la nostra tasca fou participar en la coordinació dels diferents col·lectius i partits socialistes, diferents del PSOE. La nostra presència era destacada i, com sol passar, dissortadament en l’esquerra, sorgí un enfrontament entre un sector, qualificat d’«obrerista», i la tendència més nacionalista, provocant una greu crisi el 1966, fruit de la qual se n’anà una part important de la militància. Alguns anaren al PCE, altres, com el meu cas, van seguir altres camins. Eliseu Climent va quedar com a principal organitzador, i aleshores s’hi va incorporar Vicent Ventura, qui acompanyat per Enric Tárrega, va participar en el Congrés fundacional de les Comissions Obreres del País Valencià.
La crisi esmentada va tenir una gran transcendència, perquè, tot i que l’expansió anava bé, amb motiu d’una campanya, sota el lema «Valencians, unim-nos», va sorgir la controvèrsia quan ens preguntàrem: «Unir-nos, per què?» El sector representat per Eliseu Climent va situar l’objectiu en l’àmbit de la reivindicació nacional, mentre que d’altres consideraven que calia unir-se contra la dictadura. En el fons estava inclinar-se cap a una opció més social i antifranquista o cap a un front valencianista més indefinit. La manca de flexibilitat en què es desenvolupà el debat ens va portar a separar-nos. Mirant enrere, crec que s’hauria d’haver evitat la divisió. Què hauria passat si el conflicte s’hagués resolt? Difícil d’endevinar. Queda el testimoni del succeït2.
Josep Vicent Marqués, al seu llibre autobiogràfic3, ofereix una lectura d’aquella experiència: d’una banda, com a front ampli d’esquerra, i l’expressió d’una generació que no s’identificava amb els socialistes d’abans i postguerra, buscant el seu camí, i, d’altra banda, com a expressió del relleu generacional en la lluita. Xavier Ferré, historiador, destaca com la creació d’un socialisme valencianista trencava la línia de sucursalisme polític, i també apunta que es tractava d’una autèntica escola de formació de quadres, perquè després de la dissolució del partit, alguns i algunes militants, jugaren un paper rellevant4. Per tant, malgrat la seua curta història, allò que representava el PSV com a idees tingué continuïtat.
Va ser una experiència que ens marcà, perquè érem pocs, fou pioner. El PSV perdria el seu paper hegemònic a la Universitat, en benefici del PCE, que el va substituir com a hegemònic. En la trajectòria del valencianisme polític el PSV fou una fita de referència.
NOTES
- Vaig deixar el PSV el 1966, no tinc constància de la seua dissolució entre 1968 i 1970.
- Benito Sanz i Miquel Nadal defineixen les dues tendències al PSV de la següent manera: una nacionalista seriosa i defensora prioritari de les reivindicacions lingüístiques, i una altra, més centrada en les reivindicacions d’esquerres i obreres. «Tradició i modernitat en el valencianisme».
- Tots els colors del roig, de Josep Vicent Marqués.
- Entre altres van militar al PSV: Ferran Zurriaga, Eliseu Climent, Vicent Àlvarez,Ferran Martinez, Joan Fracesc Mira, Celia Amoros, Ricard Perez Casado, Elia Serrano, Vicent Ventura, Ferran Martinez Navarro, Anfons Cucó, Fina Alberola, Mari Carme Mira, Valeria Miralles, Jose Puertas, Manuel Ardid, Vela, Jacobo Muñoz, Pedro Zamora, Joan Valor, Vicent Albero, Francesc Bosch, José Rodrigo, Rosa Raga, Enric Jordà, Vicent Ventura, Antoni Seva, Josep Lluís Blasco, Ana Castellano, Ricard Pérez Casado, Manuel Garcia, Enric Tàrrega, Enric Alcorisa, Juan José Perez Benlloc, Manuel Casesnoves, Adolf Garcia, Tere Vela, Anna Gomar, Ricard Garrido, Pepe Puertas.
